Sense esperança

Som el nét i unic familiar d'una persona major de 92 anys i que cobra de pensió unes 60.000 ptes. (de les d'abans), i avui he arribat a una trista conclusió. Des de fa dos anys, estic intentant que la meva padrina entri a una residència pública (controlada per l'Ibas), mantenint entrevistes periòdiques amb assistents socials i trucant amb una periodicitat quasi mensual a l'Ibas esperant que la puntuació que se li assigna sigui suficient per aconseguir l'ansiada plaça. Però avui he perdut l'esperança, ja que després de tornar a trucar al mencionat organisme públic (que recordem pagam tots), la funcionària encarregada va comentar amb una companya sense tapar «massa» l'auricular que «com es pretén entrar a una residència amb només 160 punts», i l'altra li va respondre «dóna-li llargues i que truqui el mes que ve». Aquests comentaris són denigrants, i més provenint de personal que fa feina a uns serveis socials, i que hauria d'estar per ajudar—nos en casos com aquest. Ara sé que la meva padrina morirà sense rebre les atencions necessàries. Si vostès tenen qualque familiar a la llista d'espera, els desig que tenguin més sort que la que tendrà la meva padrina.