Assetjament lingüístic

L'altre dia vaig anar a correus a fer un gir de cent vint-i-cinc euros. Vaig emplenar l'imprès que em demanava que escrivís la xifra en nombres i en lletres i ho vaig fer en català. El funcionari que m'atenia amb veu d'inquisidor em va dir que no podia escriure en català i em va tirar per la cara un altre imprès perquè ho escrivís en castellà. Jo li vaig contestar que era a Palma de Mallorca i no a Astúries i que si un ciutadà de Madrid o d'Astúries era lògic que escrivissin en castellà perquè és la seva llengua pròpia, de la mateixa manera creia que un mallorquí a Palma de Mallorca podia emprar la seva llengua pròpia al seu territori, és a dir, li vaig dir que m'estava imposant una llengua que no era la meva i si l'imprès estava redactat en les dues llengües no entenia per què jo no en podia usar una d'elles. Aquest dret tan elemental és el que gaudeix un ciutadà de qualsevol ciutat europea: París, Berlín, Sevilla etc, etc. De cop i volta, mentre estava tornant a emplenar l'imprès i substituïa «cent vint-i-cinc» per «ciento veinticinco» em va sortir un altre funcionari de darrere el mostrador i va dir que no entenia aquelles disquisicions filosòfiques meves i que «Baleares» era una província, tot això en un to vexatori cap a la meva llengua. En aquell moment em vaig sentir assetjada lingüísticament. Si aquell funcionari mallorquí m'hagués assetjat sexualment tindria l'Institut de la Dona i el Jutjat de guàrdia que vetllarien pels meus drets. Desgraciadament no existeix un Institut de la Llengua on els mallorquins puguem anar a denunciar els assetjaments lingüístics que hem de patir. A més a més, després els dos funcionaris se'n varen anar a prendre un cafè i m'enviaren a un altre mostrador on una altra funcionària va haver de fer la seva feina, és a dir, van abandonar el seu lloc de treball.