Unes declaracions previsibles

En un país seriós, es demanaria al senyor Jiménez de Parga seriositat, respecte i equilibri en les seves paraules. Però aquí, això no passa. Encara n'hi ha que l'aplaudeixen i l'encoratgen "com els tertulians de la Cope", sabedors del poc pes que té Giménez de Parga tot i el gran paper que se li ha assignat en el nostre ordenament jurídic.

M'agradaria explicar-me, i, per això, vull recordar que foren les pressions del president Felipe González sobre Manuel García Pelayo, el gran jurista exiliat que retornà a Espanya per ser el primer president d'aquest alt tribunal, les que el «convenceren» per votar a favor de l'expropiació de Rumasa. García Pelayo s'hagué de trair a si mateix perquè el seu vot de qualitat legalitzés una decisió a totes llums injusta. Allò va ser tan fort per a aquell pobre professor, que morí poc temps després, sabedor que havia conculcat l'esperit de la llei i esfonsat la seva enorme carrera com a jurista i professor.

Des d'allò, el president del Tribunal Constitucional és un càrrec polític. Si a Manuel García Pelayo el feren ballar d'aquella manera, què es pot esperar de figures tan pusil·lànimes com aquest Giménez de Parga, jurista d'inqüestionable vàlua però amb compromisos i amistats polítiques massa enormes com per poder esperar d'ell el que se n'espera: justícia i equilibri.