Aquestes darreres setmanes l’ecotaxa, l’impost turístic que es paga arreu d’Europa i que els nostres euroPePeistes (sic) volen suprimir, ha estat una de les vedets informatives en aquest petit país nostre. Unes vegades l’han treta a col·lació per torcar les llàgrimes als hotelers damnificats per la fallida de Tomas Cook, regraciant-los amb les bestretes de l’impost; altres vegades perquè la volen fer servir per allargar la línia de metro fins al parc Bit. N’Illanes, el podemita, la faria servir per a despesa social i, fins i tot, s’ha arribat a escriure que el PSOE la volia fer servir per a fer front la despesa corrent.
Permeteu-me dues consideracions. La primera és que estic convençut que el PP i l’ala radical extrema, que és Vox, no gosaran mai a suprimir l’impost. Ho faran servir com a arma electoral, com sempre fan demagogia en temes de càrregues fiscals. Però no és més que això: fumassa. Com per exemple, una jugada que feren quan manaven a Madrid que consistí a carregar un impostet a les elèctriques i varen ser aquestes les encarregades de fer-les revertir als pobres usuaris. Bé, no cal estendre’s més. La segona consideració que vull fer, i aquesta és majúscula i greu, és que l’ús comodí que es vol fer d’aquesta recaptació implica i posa ben de manifest el mal finançament a què estan sotmeses aquestes Illes. Un mal finançament que els partits del torn estatals no volen afrontar, ni reconèixer. Ni tampoc els lloctinents que senyoregen per la colònia.
Una taxa és un impost la finalitat del qual és afrontar el cost del servici donat. Tu no en pots fer caixa. Ara bé, el cost del turisme és quasi inquantificable. L’economia de l’illa se sosté amb el turisme però també és el turisme qui en genera més despeses. Des del costs dels servicis bàsics i tot el que implica: carreteres, infraestructures (encara que inexistents) ferroviàries, depuradores, abastiment d’aigua, cost afegit de la demanda elèctrica, etc.
L’escola – i qui diu l’escola també diu la sanitat i els serveis socials- encara que no ho sembli també és víctima i beneficiària alhora del fenomen turístic. El fet que venguin turistes – molts o poc o massa, segons qui ho mira- implica que hi hagi més treballadors que malviuen del turisme, altrament s’anomenaven proletaris, i això vol dir més places escolars, cosa que reverteix en el fet que l’escola pública necessiti més treballadors, més ensenyants, que es beneficien del sou que reben i de les possibilitats de feina que tenen però també alhora es genera una major despesa, dels costs d’aquests treballadors necessaris així com també de les infraestructures per donar un servici adequat als infants i joves. I com que sempre s’acaba primer el pa que la talent, els imposts ordinaris que paguen empresaris i treballadors beneficiaris del turisme mai no basten per dotar aquests servicis bàsics de les necessitats per afrontar la seva tasca amb èxit. Tenim aules – prefabricades o no- però les tenim superpoblades, amb la qual cosa fer una feina digna i amb trellat és prou difícil. Llavors ve l’espasa damocliniana de les estadístiques que parlen d’abandonament escolar, de taxa de fracàs, etc. I, com a conseqüència, venen les consignes mai no dites explícitament per mirar de maquillar aquestes negres estadístiques.
Per tant, no estaria malament que, com a mínim, un euro per cada turista que ve es taxificàs per a l’ensenyament. No com a gràcia per suplir dèficits si no com un més a més. Si ens visiten uns 16 milions de turistes anuals, serien setze milions més per a l’ensenyament. Poc, ja ho sé, però per qualque cosa bastarien. Per llevar, els barracons, per exemple. O per disminuir ratios. El conseller va dir que als barracons també s’ensenyen, però si a més de barracons tenim unes ràtios saturades l’única cosa que es pot fer és posar pegats foradats.
