No sé si la dita és molt canònica o no. Crec que la vaig sentir a dir a ma mare. He fet un mínim rastreig per internet i no l’he trobada així, però sí amb alguna variació: «esser més xerec que carn de xinxa». La volatilitat social, aquest intens i continu canviar de parers, no fruit d’una reflexió assenyada, sinó més aviat de l’oportunisme en el pitjor sentit de la paraula fa que passin aquestes coses, el que despús ahir era bocatto di cardinale, ara és pesta cernuda.

Una mica li ha passat a Vox. Fins fa quatre dies era la vedette de la política espanyola pel flanc de l’extrema dreta. Marcava paquet. Com un defensa ho fa amb el fora de joc, marcava la línia on s’havien d’arrenglerar els que volien ser pulcres i perfectes. L’anticatalanisme havia agermanat Vox, C’s i PP. L’anticatalanisme i el tufet del franquisme més ranci representat per l’amor i la devoció a les despulles del dictador. Fins i tot, en coses aparentment innòcues i que mai no han preocupat la dreta – per exemple el feminisme- miraven d’agradar-se els uns amb els altres. I evidentment, qui marcava la línia era Vox. Era l’entremaliat que gosava dir allò que els altres no s’atrevien a piular.

Quan va passar el desastre andalús -ja veurem si duren tota la legislatura o hi ha trossos abans d’hora- es veu que part de la societat va reaccionar. El resultat de les eleccions estatals n’ha estat una prova evident. La dreta extrema (C’s/PP) ha hagut de quedar-se sense el pastís del poder i amb un horitzó no gaire afalagador per marcar distàncies. Si quan va passar l’innombrable a Andalusia la dreta extrema i la seva Brunete mediàtica de Madrid s’afanyaren a passar l’escarpidora per l’extrema dreta i s’inventaren subterfugis semàntics del tipus «moderados» i coses semblants, ara després de la barrumbada a les estatals s’han afanyat a desdir-se’n i a mirar a una altra banda. Vaja, han fet com Sant Pere el dia que detingueren el Bon Jesús a Getsemaní. Seguint amb el símil futbolístic, la dreta extrema se n’ha temut que marcant tots el crac, que es mou per banda dreta, han deixat desocupada la banda esquerra i el centre, on no ha estat difícil que el PSOE els marcàs un gol que els deixàs ben esculats.

Aquí, en Company, després d’haver-se fet fotos amb en Casado i haver complert amb els rituals i parafernàlies inherents a aquestes ocasions, ara l’ha soterrat i ha tret la vena regionalista i, en un intent desesperat, en comptes de fer-se fotos amb na Cayetana, la noble culta que representa el nou PP, ha corregut a convidar a frit i a porcella en Feijoo, com diuen els de l’antilplà «el tapao». L’únic bastió, a més de l’andalús, que pot restar al PP. Massa poques llorigueres per a col·locar tantes rates de noms il·lustres com Millos i Saloms!. Ara tornen a treure tímidament el regionalisme i estan a punt de ressuscitar el cadàver – polític això sí- de Cañellas. L’amo en Biel. Referent enyorat per a tots ells. Ara ja no fan costat a les barrabassades de Vox i quan bramen que tancaran IB3 o que derogaran la Llei de Normalització Lingüística, miren cap a una altra banda, com si molt llunyanament sentissin ploure.

També els de C’S procuren marcar distàncies. S’engoleixen un català a Andalusia, encara que sigui un pro 155, obliden que si són cosa a Andalusia és amb el suport de l’extrema dreta i no s’estan de pregonar, com ho ha fet la candidata a batle a Palma, que no pactarà amb Vox per a ser batlessa. No diu què farà si Vox els regala els vots.

De totes maneres ara dir tot això no és gaire difícil, sobretot quan la percepció – alerta amb les confiances esquerra, pensau en el 2003, o en Roma o Amfield, si la memòria us és escassa- és que molt haurien de canviar les coses per tenir opcions la dreta extrema i l’extrema dreta de fer govern a les Illes, al Consell o a Palma.

Ara bé, res no és etern i aquesta poca estima que ara es mostren, si els resultats els fossin favorables, es convertirien amb amors eterns i altres funambulismes semàntics.