Una de les estratègies que tenc per dissuadir aquells que a mitjan capvespre em telefonen per oferir-me servicis variats és parlar-los tot el temps en català. I no només contestar-los amb monosíl·labs sinó que intent dur la conversa al meu redol i que l’interlocutor es vegi obligat a fer-me preguntes que requereixin una frase llarga. És la meva petita venjança contra aquells que impunement destorben el meu descans. La resposta que rep sol ser variada tot i que sempre va en la mateixa direcció: penjar el telèfon de mala manera. Alguns ho fan tot just quan em senten parlar en català. D’altres fan com si m’entenguessin fins que arriben al parany de la frase llarga i se n’afluixen de fer més el ridícul. Altres, amb vocació redemptorista, em pregunten si no sé parlar espanyol. Davant aquest interrogant sempre els dic que jo solc parlar parlar en català i que aquesta és la meva llengua. Normalment no em deixen acabar la frase, ara bé, qued amb la mel a la boca de la petita venjança. Fins i tot, els més patrioters redemptoristes volen alliçonar-me – o es diu adoctrinar-me?- de com es comporta un bon espanyol. Fan un negoci ben foradat.
El dia que escric aquest papers he rebut una telefonada bastant estranya. La meva interlocutora em deia que em parlava de Suïssa. Era ben creïble, el número era llarg a bastament i el prefix m’era totalment desconegut. L’al·lota parlava un espanyol més o menys correcte i em volia oferir productes de bellesa masculins: cremes pre i post afaitat i coses d’aquestes. La dona ha topat malament perquè no m’afait. En un moment donat de la conversa, m’ha preguntat si no parlava espanyol. Jo li he contestat allò que ja saben. Ella ha dit, ah, català, i hem continuat la conversa amb tota la naturalitat del món, ella en un espanyol de C1 alt i jo en català. Curiosament, ella m’entenia prou bé perquè em seguia el fil de la conversa i en les interaccions que em feia es feia ben avinent. Malauradament, he lamentat el fet que jo no disposàs de prou temps per atendre-la i d’altra banda estava neguitós no fos cosa fos una d’aquestes estafes que consisteix a fer-te pagar el cost de la telefonada. La dona ha estat amable i fins i tot m’ha dit, cosa que m’ha deixat ben pagat, que la meva veu no delatava l’edat que he manifestat tenir i que era la certa.
Casualitat? Esperit comercial? O tarannà secular de tolerància lingüística? Digueu-li el que vulgueu. Jo diria que una mica de tot. He trobat una persona simpàtica, que no tenia la coa de palla, amb un sentit comercial (també ho podrien ser els altres hispanoparlants que em telefonen adesiara) i, ai las!, que pertany a un país on la tolerància envers les altres llengües és molt més alta i notòria que a l’estat espanyol.
Tot a la inversa que per aquí. A Mallorca, l’ombra de l’aporellosvoxcasadosbauzasriveraspericays, tot plegat un coctail vomitiu, és més allargada del que sembla i són més espessos i avinents els casos d’intolerància lingüística o d’agressions lingüístiques. Sense anar més enfora a un bar del carrer 31 de desembre de Palma, que per a més inri es diu Nativo i que té una carta multicultural, a una companya meva li varen dir textualment, amb un to amenaçador: «no, si te entiendo, però no me da la gana hablarte en catalán». Deu ser per això, perquè saben ben bé de què parlen quan en parlen, que n’Arrimadas, Pericay et alii que afirmen que la convivència perilla. Ja es veu de quina part són els que agredeixen. Com diuen a Mallorca ningú parla de merda si no en du el cul ple.
