Ja sé que és un títol llustrós. De cara a la galeria, que es diu. I potser, els més optimistes, que sempre n'hi ha, i per ventura és saludable que n'hi hagi, s'ho veuen fet. A un negat donau-li aigua. I a la justícia espanyola només li faltava aquesta poalada de verrim per quedar tan oiosa com és. El mateix dia dues o tres coces a l'os de la cama de la credibilitat. Per una banda, el tribunal europeu que els ha llegit la cartilla i els ha fet a saber, més tard que mai – la justícia a més de torta és lenta- , que han tengut n'Otegui engrillonat durant sis anys de forma injusta. Per altra banda, el Tribunal Suprem, fent la pantomima de dir blanc i, vist que les accions bancàries baixaven, dir que s'ho repensarien per tornar a dir negre.
La segona premissa, la del Suprem, podria o hauria pogut tenir més recorregut, també segons el nomenclàtor modern, que no la del tribunal europeu. La raó no és altra que el fet que toca les butxaques de bona part de la població. I quan a un li toquen la butxaca, o s'ha fet il·lusions que li tornaran un doblerets que ha pagat de més, li solen fugir les bromes proporcionalment una pujada de la indignació.
De totes maneres, això que ens pot semblar greu a tu, devot lector, i a mi, és com una brusca estiuenca, encara que sigui portadora de fang, en el sorral de la població. Aviat ningú no se'n recordarà. Les taques deixades seran engolides pel sol, per un drap misericordiós o es faran consuetudinàries.
A més, tant el PSOE com Podemos, en les seves respectives reaccions, no han fet altra cosa que llançar un capot al Suprem. Hi ha coses sagradíssimes. I la idea de nació – espanyola òbviament, n'és una. Els de Pablo Iglesias es conformaran amb fer una manifestació davant el Suprem. No perquè la justícia a la seva Espanya no té credibilitat i sempre es posa al costat del poderosos, es diguin Ibex 35 o Raó d'Estat, així a l'engròs, sinó ho faran per fer sonar les castanyoles de la protesta per un motiu singular i precís. Vaja, per espassar-se la ràbia amb unes potadetes, encara que siguin transversals i de base. Per altra banda, la reacció ràpida de Pedro Sánchez ha estat allò que en argot futbolístic en diríem un gol d'oportunisme i quasi en fora de joc. Pujarà al marcador, alegrarà els incondicionals i tirarà terra al damunt la pudorassa que fa la justícia. La ràpida reacció de l'executiu, a més d'aquest oportunisme ja esmentat, no fa altra cosa que donar la raó al Suprem. La legislació era ambigua, era interpretable, la culpa no era de la justícia sinó del legislador, que no ho havia deixat clar. Ara sí. Però a partir d'ara. Togada passada molí que no mol, que diria el refrany.
Ja està clar que ens hauria agradat una reacció més contundent. Lligar la sentència de les hipoteques a altres arbitrarietats judicials, com és el cas dels presos polítics catalans o altres ja de tothom conegudes. Com també l'hauríem volguda, la reacció contundent, davant aquesta persona que volia atemptar contra en Pedro Sánchez. Tenir un arsenal d'armes per actuar és pecata minuta si es compara amb la força explosiva d'un miserable rap o d'un tuït.
Deia al principi que era un títol llustrós. Potser més agradable per als optimistes. Jo no en som gaire. Al tasser del bar, mentre prenia un cafè i temptava la sort setmanal, escoltava uns joves. Potser serà la primera vegada que votaran en tornar-hi. La conversa era esfereïdora. Fakes news elevats a la categoria de veritat suprema, manca absoluta de principis, anàlisi frívola de la realitat. Persones a qui els llenega i molt el que faci el Suprem amb les hipoteques o amb els presos catalans. Terra fèrtil on és fàcil que hi llavori el neofeixisme. Massa pudor, tot plegat.
