lluvia ligera
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
14°

Juan Rosell i Park Chung-Hee

Winston Churchill en el seu llibre La crisi mundial 1911-1918, conta que l’any 1895 va tenir el privilegi, com a jove oficial que era, d’assistir convidat a un lunch en companyia de sir William Harcourt. En el decurs de la conversa, Churchill li va demanar: «Què passarà amb els afers actuals?» El vell estadista va contestar: «Estimat Winston, les experiències de la meva llarga vida m’han convençut que mai no passa res.» Aquesta sensació és la que encara tenim avui en dia, que mai no passa res que sigui de profit per a la gent, però també que alhora hi ha una maquinària que intenta dissimular la paràlisi social, administrar la confusió, perquè la premsa, posem per cas, fa com si els polítics haguessin de dur molt de maneig, implicats en una dialèctica endimoniada que nosaltres tanmateix sabem que és improductiva.

Un exemple; encara ara no hem aclarit, almanco jo encara no n’he tret aguller, si els estudis dels màsters o els de la carrera universitària de Pablo Casado, una de totes dues coses, no són il·legals del tot només perquè el suposat frau hauria prescrit. Si consideram que els mitjans de comunicació n’han parlat a bastament durant sis o set mesos, és gros que encara ara la gent no sàpiga segur si el del PP s’ha estalviat el delicte només perquè ha prescrit; això vol dir que no sabem cert si Casado només és un delinqüent teòric, i no ho sabem perquè de moment la cosa ha quedat d’aquesta manera: una jutgessa diu que no ho veu clar i uns altres jutges diuen que tampoc del tot. Tothom sospita però ningú no dimiteix —per què ho han de fer, si ningú no dictamina definitivament? I qui dia passa, anys empeny.

En aquesta línia de coses de la política, unes altres incògnites indefinitives també afecten el denominat Pacte de Toledo, tot i la magnífica composició del comitè d’experts que assessora. És un altre exemple de paràlisi. Seran viables les pensions? El criteri qualitatiu serà l’IPC o ho seran els altres indicadors afegits artificialment, els que sembla que sempre resten les quanties i els increments? En fa d’estona que en parlen; com a mínim n’han parlat durant tot el temps que han tengut les pensions congelades i encara abans, i tanmateix mai no arriben a aclarir res del cert. Les coses que ens interessen sembla que estan sempre en una situació d’impàs. I per què? Doncs crec que ho va explicar molt bé el president de la patronal CEOE, Juan Rosell, encara no fa molt, en el decurs d’unes declaracions molt celebrades: «Una cosa és la política i una altra la realitat», ens va enflocar.

Un altre exemple. Despús-ahir, com aquell qui diu, també varen signar el pacte dels pressuposts generals a Madrid, Pablo Iglesias i el president Sánchez. És per això que el portaveu del grup parlamentari del PNB, el senyor Aitor Esteban, també ens va aclarir en què consisteix aquesta forma de pragmatisme irremeiable: «Nosaltres com que som realistes, no hi posarem gaires emperons.» I continuam amb la comitiva. Fa devers tres setmanes, vaig sentir dir per IB3 televisió, a Bel Busquets, consellera de Turisme, que l’autopista de Campos s’ha de fer perquè l’obra de la nova infraestructura fa part dels denominats Acords pel Canvi, signats ara fa tres anys i mig. Vaig quedar mort, confús per sempre més. Sort encara que les paraules del portaveu del PNB, les de sir Harcourt, advertint sobre la vetusta paralització dels canvis reals, i les opinions de Juan Rosell, m’han permès comprendre millor la situació. Més encara quan poc després d’escoltar la interlocució de la consellera Busquets, vaig llegir casualment un text escrit pel professor Josep Fontana. Segons aquest historiador crític, l’any 1961, el dictador de Corea del Sud, Park Chung-hee, va declarar, en el decurs d’un dels seus característics pronunciaments, que en la societat humana l’economia sempre precedeix la política. Crec que deu ser ben cert perquè totes aquestes combinacions fan pensar que un dels requisits de la política democràtica, segurament el primer de tots, és que sempre seguit ha de semblar que les proposicions, d’uns i altres, han de ser flexibles... fins que la dreta sempre les acaba de concretar les coses amb determinació.

El tema de la nova ministra de Justícia espanyola, Dolores Delgado, és un altre cas reconduït de manera adequada per al entreteniment de badocs, a l’espera, com estam, que qualque dia passi res de bo que ho sigui del cert. Progressista i masclista, tot d’una tirada, ha resultat que la senyora ministra va ser testimoni d’una bauxa que un dia hi va haver entre un cert nombre de fiscals, jutges i dones de la vida excessivament joves. Emperò ha resultat que la berganta no va pensar a denunciar res a la fiscalia de menors. Ja ho val. Com que no han pogut evitar la transcendència d’aquesta feta colombiana, en el decurs d’un debat, en una televisió espanyola, un dels contrincants va dir que la ministra Delgado no dimitirà, però que la seva carrera política està llesta. En fi, que poden perllongar les decisions perquè no afecten el dia a dia de la gent; si fan dimitir Delgado, tanmateix en posarien una altra que serà igual que ella. En aquest mateix debat, un altre protagonista va dir que els tres primers mesos de Sánchez han estat frenètics, tot i que el president encara no ha pogut precisar res. El president ha hagut d’atendre la crisi dels quatre ministres que li han sortit torts i dedicar temps a cosir costures que només estaven embastades. Està clar; velocitat d’esdeveniments amb pretensió fabulosa en una realitat plena de confusions, amb l’objectiu d’aconseguir que mai no passi res però que alhora no ho sembli.

Deu ser per mor d’aquesta trajectòria que el brillant historial inicial dels polítics sempre acaba sent un factor d’escassa importància. Com que mai no passa res que sigui vertaderament rellevant, els polítics, finalment, estan abocats, sense remei, a l’ostracisme. En aquest sentit l’ortodòxia política sempre està confirmada perquè el recorregut dels gestors de la cosa pública és fidedigne, com si hagués d’estar fet a mida per a la incomprensió humana. I encara sort que els mitjans de comunicació, operadors actius, sovint acaben salvant-los la cara; el negoci és compartit perquè amb una realitat que mai no muda, premsa i polítics en tenen prou.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris