Tenc un amic de Sueca que compra moltes coses on line. La seva dona, graciosa ella, diu, rient-se'n, que és un comprador compulsiu, gairebé patològic i ens explica, als sopars, les darreres adquisicions del seu marit. Una de les novetats ha estat comprar-se una cafetera. Ens en va mostrar la foto i el preu,- una ganga, segons ell-. No era cap d'aquests artefactes ultramoderns que t'elaboren un producte que hi canten els àngels, no. Era una cafetera de les de tota la vida. Italiana, en diuen. La dona, sense perdre l'humor, es pregunta per què la vol si en té d'aquestes de càpsules. Ell fa una contrarèplica brillant i irrefutable: vull sentir oloreta de cafè. Ho diu posant èmfasi. Aquella oloreta matutina, que acompanya els nostres deixondiments, i que perfuma la cuina i estances adjacents de cafè.

Massa raó té, vaig pensar jo, l'altre diassa, mentre olorava la sentor agradable que m'havia deixat el meu descafeïnat fet amb una italiana. I no sé si són coses de l'edat o què però em va revenir una vena nostàlgica. La dictadura de les Nexpresso, per dir-ho amb una metonímia, acabarà amb aquesta sensació. En parlava a part o banda el mestre Serrano, no el de Sueca sinó el semiòtic de la Universitat de Barcelona, que anam a una homogeneïtzació de les olors, a la dictadura, podríem dir, de l'olor plana, insípida. I la de cafè és un exemple d'aquestes que desapareixen. Jo no he conegut ja els torradors de cafè, quasi ambulants dels quals es fa ressò Salvat Papasseit al poema Tot l'enyor de demà, “I després l’adroguer, /que treu la torradora del cafè /i comença a rodar la maneta,” Però sí que encara record quan ma mare m'enviava a comprar cent grams de cafè a la botiga o al desaparegut “Cafés las Campanas”, al costat del Mercat de l'Olivar. L'olorava fins a l'extenuació, aquell cafè suau al tacte, calentet, just acabat de sortir del molinet.

L'altre dia vaig assistir a la presentació de la novel·la de Pere Joan Martorell, La memòria de l'Oracle, el conductor de l'acte ponderava com un mèrit la riquesa de vocabulari que l'obra contenia. Ho feia amb un pelet de nostàlgia també, tantes paraules que feia estona que no havia sentit, quasi perdudes, o que he hagut de cercar al diccionari; va dir, aproximadament, paraules per altra banda ben vives al parlar de Mallorca, va rematar. Jo, feia uns dies, no gaire, que m'havia embarriolat tot explicant als alumnes que la humanitat progressa sempre i que el llenguatge es transforma però no perd efectivitat. Ara feim servir un repertori menor de paraules, és cert, fins i tot, feim servir les emoticones, en una determinat canal comunicatiu - vaja, que tornam als egipcis – però que era un signe del temps. No sé si del progrés o del regrés.

Potser em vaig deixar seduir pels seus ullons d'adolescents, àvids d'aprendre coses – és un grup molt bo- i pel seu optimisme. Ara els hauré de demanar perdó. La culpa és de la nostàlgia del cafè, potser, que va actuar com la magdalena de Proust. Però em va revenir, com una calabruixada d'estiu, allò tan bàsic que sostenien certs romàntics i també crec certs practicants i estudiosos de la filosofia del llenguatge: que la llengua no és un mer embolcall del pensament sinó que és un instrument del pensament. Pensam perquè som capaços de posar noms a totes aquelles nocions que ens venen al cap. I si no tenim noms,adjectius, verbs... serem capaços de pensar? Si no som capaços de pensar només serem capaços de sentir discursos simplistes i primaris, com els de C'S, per exemple. O potser serà com el cafè? Ben mirat, amb les modernitats la substància roman i potser és de millor qualitat, allò què hem perdut són els accidents, la fragància. I és que no ho podem tenir tot. Ja ho deia Joan Fuster: o arròs o tenques.