nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
21°

Avui fa 5 anys

Avui fa cinc anys vàrem fer història. El 29 de setembre de 2013 va culminar un cicle llarg de mobilitzacions populars mai vistes a casa nostra. Potser encara ens falta perspectiva i temps per interpretar tots els significats d’aquell dia històric, però salvant les distàncies, el 29-S podria ser per nosaltres l’equivalent a l’1-O: el dia on, definitivament, la societat de les llles Balears va fer un salt endavant, del resistencialisme a l’empoderament, de la protesta a la proposta, de les petites victòries circumstancials a la victòria total. Aquell dia, simbòlicament, es va acabar la legislatura de José Ramón Bauzá, i amb ell, l’hegemonia, social, política i cultural del PP balear, de la dreta antimallorquina, rància i reaccionària, xenòfoba i ultraliberal. Aquell dia ens férem, ara sí, poble: sols el poble salva el poble.

La victòria de les forces d’esquerra el maig de 2015 fou per tant la conseqüència directa d’aquell 29-S. L’ascens de Podem i de Més per Mallorca -també de Més per Menorca-, i en menor mesura, del PI, beu d’aquella marea verda, blanca i roja que impulsà les candidatures de l’esquerra transformadora per una banda, i aconseguí obrir un solc insalvable dins la dreta mallorquina. No varen ser, com potser qualcú pot haver estat temptat de pensar, les bones campanyes electorals dels partits (tothom sap que les campanyes electorals tenen una incidència mínima en la intenció de vot) les que aconseguiren la gran majoria progressista a les institucions, sinó la feina durant els 4 anys de legislatura de milers de militants dels moviments socials i ciutadans conscienciats, que teixiren aquesta espectacular xarxa de resistència i mobilització, amb els resultats de sobres coneguts.

Algú més, darrerament, ha gosat dir que, durant aquells anys, el GOB estava «de vacances». Més enllà del despropòsit, el comentari s’emmarca dins un context d’opinions de certs entorns i càrrecs en contra de les crítiques que des del moviment ecologista hem fet i feim a certes polítiques del Pacte a tots els nivells institucionals. Se’ns arriba a acusar, de manera més o menys encoberta, que els moviments ecologistes preferim un govern del PP amb qui batre’ns obertament que no un del Pacte, o que posam els governs de progrés a la mateixa altura que els de Bauzá i Company. Tot plegat, delirant.

No serà pel GOB ni per cap dels seus socis, voluntaris o activistes, que vegem Biel Company o algú altre de la seva corda al Consolat o al Consell de Mallorca. Company, que ha estat sense cap dubte el pitjor conseller de Medi Ambient de la història, era còmplice absolut de totes les polítiques racistes, reaccionàries i ultraliberals de José Ramón Bauzá. Seien tots dos a la mateixa taula, cada divendres al Consell de Govern, aprovant tancament d’hospitals, retallades en educació, desprotecció dels espais naturals, decrets sanitaris d’inspiració xenòfoba o atacs contra el català. Després, Company se n’anava a Cabrera de llagosta i Moët Chandon a celebrar-ho, mentres la ciutadania patia i es rebel·lava. Ell anava a lo seu.

Per això, organitzacions ecologistes tenim clar que farem tot el que sigui a les nostres mans per tenir Company, o qui sigui de la seva corda, o qui siguin els seus socis, ben lluny: lluny de les nostres vides, dels nostres fills, dels nostres amics, dels nostres pares, del nostre entorn. Com ja vàrem fer fa 5 anys, i 10, i 45. Perquè sabem que no hi ha pitjor escenari pel medi ambient a les Illes que un govern de la dreta reaccionària i l’extrema dreta parafeixista de Casado i Rivera. Però també perquè, com a activistes socials, som empàtics i participam d’altres lluites que també es veurien amenaçades amb un govern així: lluites per l’educació pública, el català, els drets de les dones, de les persones migrades o per una sanitat justa. Veim com l’agenda europea conservadora la impulsen PP i C’s a l’estat espanyol, amb un Casado atacant el dret de les dones avortar o Rivera patrocinant coneguts polítics ultraliberals, racistes i fracassats, com Manuel Valls o Joan Mesquida, i tots dos fent pinya per laminar els drets lingüístics, la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol, o enviant policies a apallissar manifestants; en aquest escenari la gent del GOB, els ecologistes, que també som ciutadans empàtics amb la resta de lluites i drets socials, sabem que cal defensar els petits espais de progrés, per petits que siguin, allà a on siguin, al carrer o a les institucions.

Però les polítiques de dretes es combaten amb polítiques d’esquerres. Les envestides reaccionàries es combaten amb propostes valentes que trenquin el paradigma ideològic i cultural de les dretes. Arreu del món veim unes esquerres que quan han assumit i mimetitzat propostes de la dreta i l’ultradreta, aquesta no ha fet més que augmentar, mentre que els partits progressistes s’enfonsen per tot. Aquí començam a veure el mateix: una esquerra sense rumb ideològic que sembla haver assumit el paradigma econòmic i territorial de la dreta antimallorquina (“Qui estima Mallorca no la destrueix”), assumint per tant també la derrota ideològica i desistint de plantar cara al model depredador i destructiu que més prest que tard ens acabarà per engolir.

No pot ser que la presidenta Armengol prefereixi abans la Nit del Turisme que el diàleg amb els moviments ecologistes, o que no anomeni ni una sola vegada el medi ambient dins el seu balanç de legislatura. No pot ser que el president Ensenyat o el vicepresident Jurado siguin més valents per enfrontar-se als moviments ecologistes que a la consellera Garrido i a un membre de l’equip de Casado com és el batle de Campos; i que tots dos assumeixin amb naturalitat i demagògia el discurs de la dreta en matèria territorial per justificar la traïció a tota la seva trajectòria política i vital: després d’aquesta, quina altra traïció vendrà? La dels drets dels migrants i refugiats, pot ser? La de les polítiques neoliberals? La de les retallades i privatitzacions? Quin és el límit de la derrota ideològica que l’esquerra institucional mallorquina està disposada a assumir? Fins on arriba la seva deserció? Tenen dret a fer-nos partíceps del seu fracàs o la seva rendició, aquests líders, als moviments socials que els vàrem impulsar allà a on són?

La resposta és no. La nostra feina és guanyar: per això vàrem néixer i per això viurem. Perquè som i serem el refugi de l’optimisme i el parapet d’avançada dels canvis socials, culturals i econòmics que el nostre país necessita. Però també som la reraguarda que empeny els que queden a mig camí o no volen avançar més. Hi som per ajudar. Som, com fórem el 29-S, la marea d’onades que inunda de voluntat la nostra terra: voluntat de canvi, esperança d’un temps millor.

Serem doncs l’empenta d’aquesta esperança, sense descans, sense treva, sense pausa. Sense vacances. Serem on sempre hem estat, empenyent, treballant, colze a colze, mà a mà, debatent, parlant, ajudant a qui comparteixi els mateixos propòsits, al carrer i a les institucions. Podem discutir la tàctica i l’estratègia, però mai discutirem els nostres objectius. Com avui fa 5 anys, com en fa 10 o 45. No cedirem ni un pam enrere.

I només així, guanyarem.

Amadeu Corbera Jaume,
president del GOB Mallorca.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per assembleari2, fa 11 dies

Llegint-me'l una altra vegada, me reafirm: no sabeu llegir.

Valoración:0menosmas
Per Pere M, fa 12 dies

D'acord amb Assembleari. No es pot usar l'Assemblea de docents per a fins particulars o que res tenen a veure amb el que fou l'Assemblea de docents.

No es que no entenguem l'article, és que per desgràcia l'entenem massa bé i li veim el llautó.

Valoración:0menosmas
Per assembleari2, fa 13 dies

Assembleari: sembla que no has entès l'article.

Valoración:0menosmas
Per Assembleari, fa 14 dies

L'èxit de l'Assemblea de docents va ser precisament ser un moviment transversal on tothom hi tenia cabuda.

Els paral·lelismes que fas poc tenen a veure amb la realitat del que fou la marea verda.

Per favor, no ens utilitzis per a justificar les teves picabaralles personals...

Valoración:0menosmas
Per Idò sí., fa 16 dies

Molt ben pensat i molt ben dit. Llàstima que siguin tants els mallorquins que facin renúncia de la seva dignitat i dels seus drets. Amb més dignitat i consciència dels nostres drets, ja fa anys que hauríem arribat molt enfora, políticament, culturalment i econòmicament.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris