nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
21°

Una revisió de la guerra freda

690

18-09-2018

Ara deu fer deu anys i pico que TV3 va començar a emetre un programa d’entrevistes que varen titular Savis. Un dels personatges entrevistats va ser l’historiador Josep Fontana, traspassat fa poques setmanes. Per aquest motiu el canal 33 de la televisió catalana va repetir l’emissió del programa Savis i el professor, de formació marxista, ens va regalar, a tothom que no havia vist l’interrogatori, un parell d’informacions prou interessants. Va dir, per exemple, que l’any 1977, en un acte que el PSUC va organitzar a Catalunya, el va aprofitar per acomiadar-se de Santiago Carrillo. Fontana s’hi va presentar i li va enflocar que ell no consentia que cap polític l’enganyàs intencionadament. Després va abandonar el PSUC.

L’any 1996 Josep Fontana va començar a escriure una obra monumental titulada Por el bien del imperio, una història del món des de l’any 1945 fins als primers anys del nou mil·lenni. Hi va dedicar quinze anys, fins l’any 2011 que va ser quan es va publicar el llibre. L’ingent treball també és producte d’una gran decepció. A final de segle passat —segur que l’incident amb Carrillo va ser premonitori—, Fontana ja havia entès que les promeses dels que havien de guanyar la guerra contra el feixisme, especificades a la Carta de l’Atlàntic de l’any 1941 —el dret que tenen tots els pobles a escollir la forma de govern que els ha de permetre viure lliurement i la pau que havia de proporcionar a totes les persones de tots els països una existència plaent, sense por ni pobresa—, no duien camí de concretar-se, ni prou fer-hi. Setanta anys després d’aquelles promeses, escriu Fontana a la introducció del voluminós estudi, la frustració no pot ser més gran. No hi ha pau, al món, l’extensió de la democràcia no és més que una aparença i els drets humans, d’una manera o altra, són vulnerats. La Declaració Universal dels Drets Humans no és més que paper banyat.

Una de les aportacions més interessants del llibre és el canvi d’enfocament de l’anàlisi d’allò que va representar la denominada guerra freda. Segons l’historiador, aquella llarga conjuntura ja no es pot interpretar en termes de blocs, est i oest, ni a partir de la simple dicotomia comunisme/capitalisme, sinó també en termes d’interessos nacionals, de la supremacia d’uns pobles per damunt dels altres, els representants polítics dels quals consideren que són dignes de l’hegemonia. L’obra de Fontana —d’una extensió de 1230 pàgines en dedica 200 a especificar les notes bibliogràfiques reproduïdes a peu de pàgina—, és també un treball immens de recopilació de documents que li serveixen per acreditar la base dels seus judicis.

Segons la tesi del professor, la idea de divergir els nivells de vida, entre uns països i uns altres, és anterior als inicis de la segona guerra mundial. La guerra freda oficialment va començar l’any 1947 —una declaració personal de Truman després d’un discurs que Stalin va pronunciar dia 9 de febrer de 1946 al teatre Bolshoi de Moscú, el contingut del qual el president nord-americà va considerar una provocació, va servir de pretext infundat— i va acabar el mes de desembre de 1991, en haver culminat el procés de dissolució de la URSS. Després, però, tot i que ja no hi havia un enemic oficialment identificat, tampoc no hi ha hagut pau. L’objectiu de la supremacia global i permanent dels USA i dels seus aliats estratègics, va continuar. Prova d’això és que l’organització del pacte de Varsòvia es va dissoldre l’any 1991 i que, en canvi, l’OTAN continua operativa; segons Fontana perquè els seus objectius anaven més enllà d’una simple defensa del capitalisme i contra la suposada amenaça global comunista.

L’hegemonia nord-americana ha de menester un clima d’estabilitat política internacional. Un lideratge universal amb l’objectiu de mantenir els mecanismes per dissuadir els competidors potencials. Ho va posar de manifest el secretari de defensa, Robert McNamara, en un memoràndum que va preparar per al president Johnson. La funció dirigent que els nord-americans havien assumit de fa molts anys no podia ser efectiva si a alguna altra nació poderosa i virulenta —sigui Alemanya, Japó, Rússia o la Xina— se li permet que organitzi la seva part del món de tal manera que sigui contrària als interessos dels USA. Els aliats i els enemics ara són més aleatoris que mai.

El cas de les velles colònies que tenien la pretensió d’accedir a la independència, no era contemplat en termes de revolució política clàssica, sinó com un entrebanc geoestratègic per a l’explotació dels recursos naturals, etcètera; també per mor de la incapacitat d’assimilar cap altra realitat nacional que no fos la ideal per als interessos dels nord-americans. Aquest enfocament també és aplicable a la conducta envers els països llatinoamericans on, segons Fontana, la implantació del comunisme sempre va ser improbable. Aquesta part del discurs legitimador de la guerra freda era tan falsa com la que es referia a la lluita per la democràcia. El professor Fontana explica que el discurs de la bancada guanyadora no sols corromp la veritat històrica sinó que té greus conseqüències per al present: el fet que la visió del món en què es basa forma part de la lògica que ens ha conduït a la crisi econòmica general que patim, bastaria per a justificar la necessitat de deconstruir tal enfocament.

És per a garantir millor els interessos nacionals nord-americans que les diferències entre els republicans i el demòcrates, en la política de Washington, s’han anat diluint progressivament. Si Carter va abandonar els sindicats, en els seus esforços per la Labor law reform act, Clinton va iniciar el gir econòmic que va prosseguir Bush i que Obama després no va combatre. I també adverteix, Fontana, que el problema més gros que tenim, quan volem analitzar bé la història dels darrers 70 anys des d’una nova perspectiva, és que la immensa majoria dels materials de què disposam, s’expressen en el llenguatge de les legitimacions del passat que intenten mantenir vigents, entre altres motius perquè les regles de conducta que prediquen i que afecten el present, podrien quedar debilitades si es demostràs la invalidesa de les que les precediren.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris