nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
27°

Memòria, pensament; anhel de justícia

Qualsevol perspectiva filosòfica amb pretensió ètica passa avui per pensar seriosament Auschwitz i l'odi envers la vida humana que suposà l'holocaust

52033

Imatge del Memorial als assassinats durant l'holocaust situat a la ciutat alemanya de Berlín.

14-09-2018 | ©dpa/Extret de la web d'Informació de Berlín

«La morale n'est pas une branche de la
philosophiemais la philosophie première»
E. Levinas

Fa molt temps que sento a parlar 'del final' de la Filosofia i del 'descrèdit' del seu paper formador. I moltes vegades ho faig amb gran neguit, sobretot si allò que es pretén és silenciar corrents filosòfics que apel·len, mirant de cara a l'horror i la violència en ple segle XXI, a una reconsideració de la cultura que tengui en compte l'assumpció crítica de la tradició i l'afirmació de la pluralitat incommensurable de la diversitat de la vida. Hi ha molt en joc, sobretot en la formació de consciències responsables i exigents. Al lector, li prego que aculli reflexivament aquests mots.

De manera molt lloable, el meu company opinador, Bernat Joan i Marí, ens parlava en el seu article de la setmana passada a dBalears sobre el fet que suposà l'holocaust perpetrat a mans del nazisme. Amb el títol d''Auschwitz', Bernat Joan reflexionava sobre com encara «posa la pell de gallina» (sic.) les xifres d'assassinats en aquest cap d'extermini i les aproximadament sis milions de persones jueves que moriren a la Xoà, «per molt que ens hàgim anestesiat» (sic.) en la percepció de la violència dels genocidis «després de tot el que hem vist al llarg del segle XX» (sic).

Comparteixo la sensibilitat davant l'horror del meu company de mitjà; ara bé, discrepo una mica en la seva manera d'estructurar l'argumentació. I per motius que, en el fons, apel·len a la possibilitat de filosofar davant la catàstrofe. A l'hora d'intentar situar simbòlicament 'Auschwitz', ell recorda tot un conjunt de genocidis i assassinats massius produïts al llarg del segle passat. Tots ells brutals, horriblement colpidors. Això no obstant, sempre he pensat que tota mostra d'aquest tipus de violència extrema ha de pensar-se en la seva 'singularitat irreductible', sobretot per dignitat envers les víctimes. I també, per transformar l'element pertorbador de la barbàrie en exigència i anhel ètic.

És en aquest sentit que considero, com han fet nombrosos autors, que el projecte d'extermini organitzat i sistemàticament executat pel nazisme conserva una 'especificitat' que trastoca els nostres esquemes conceptuals, teòrics i pràctics. Una realitat que encara és un escull per al pensament. El filòsof espanyol Reyes Mate, membre de l'Institut de Filosofia del CSIC, ha centrat bona part de la seva obra en analitzar el paper filosòfic de la 'memòria' i la fractura, cultural i simbòlica, que ha suposat la Xoà. L'any 2004, coordinà un número de la revista 'Anthropos' amb el títol  de 'Vigencia singularidad de Auschwitz', en el qual s'aborden des de diferents perspectives filosòfiques els reptes que suposa pensar la cultura avui 'sobre' i 'després' de l'holocaust.

En aquest sentit, en una entrevista recollida en la seva obra 'La piedra desechada' (Trotta), Reyes Mate assegura el següent:«La singularidad del holocausto tiene que ser explicable históricamente. Ese genocidio es singular porque tuvo características, históricamente demostrables, que no se dieron en ningún otro lugar. Y no por el tamaño, ni la brutalidad, ni nada que nos llevara a pensar que hay vícitmas de primera y de segunda. Lo singular es que Auschwitz fue un proyecto de olvido. No debía quedar rastro físico del genocidio para que desapareciera de la humanidad cualquier huella metafísica». És a dir, un projecte encaminat a 'extirpar' i anihilar tota una branca fonamental de la cultura humana i altres nombrosos col·lectius a través de l'assassinat tècnicament organitzat de les persones i les seves famílies.

Fa només dos dies, el 12 de setembre, el digital espanyol 'El diario' va publicar, en col·laboració amb 'The Guardian', un article interessant d'Stanislao Aronson, qui va ser membre de la resistència antinazi del gueto de Varsòvia. Aquest supervivent, de 93 anys, diu entre altres coses el següent: «Veig l'extremisme arrasar a Europa. Temo pensar que estem condemnats a repetir els horrors que ens van dur cap a l'Holocaust». Aquest fet, precisament, demostra la necessitat de no deixar caure en l'oblit el 'projecte d'oblit' que suposaren els forns crematoris i les càmeres de gas, sobretot en una Europa on creix l'extrema dreta més xenòfoba. Tampoc es tracta d'entronitzar la memòria com a mera alabança, sinó com a àmbit específic amb el qual promoure una sensibilitat, i una responsabilitat també estètica, que serveixi per mostrar la brutalitat real de la 'solució final' i, conseqüentment, instruir-nos en l'horror que suposa aniquilar tota vida humana, que sempre es viu en 'singular'.

És així que davant 'Auschwitz', considero que cal 'escriure després' i pensar encara. La filosofia no pot guardar silenci, sobretot si aquest és només l'eco del mutisme que es transforma en assentiment. La història del pensament occidental no pot continuar projectat la 'imatge idíl·lica' d'uns pensadors extemporanis. Les idees han d'analitzar-se críticament des del context de naixement i dels prejudicis excloents que moltes vegades arrosseguen. Si avui cal un viratge per a la filosofia, aquest és un viratge que passa expressament per fer, ara més que mai, de l'ètica i la justícia axiomes ineludibles. De fet, cal fer del valor del testimoni una senyera que permeti crear una sensibilitat envers el sofriment, i envers la injustícia que representa la persecució de qualsevol persona pel simple fet de 'ser qui és'.

Això sembla que avui hauria de ser una obvietat. Però en el terreny del pensament hi ha sorpreses. I moltes vegades les coses òbvies, no ho són tant. I no ho són, sobretot, en la recepció de determinats filòsofs o politòlegs que històricament foren propers al 'Reich' i l'obra dels quals, encara en molts d'àmbits, és acollida massa acríticament. En un llibre titulat 'Hitler's Philosophers', el docent d'Oxford, Yvonne Sherratt, destaca entre les files dels pensadors alemanys hitlerians al jurista Carl Schmitt i al filòsof Martin Heidegger. Segons els seus raonaments (una lectura que en alguns punts és discutible, tot sigui dit) aquests dos 'intel·lectuals' haurien sigut estrets col·laboradors en el procés d'autojustificació filosòfica del nazisme. El cas de Heidegger és complex, molt discutit i polèmic. És un tema que requereix, almenys, un article específic i que publicarem en les pròximes setmanes. Amb tot, es poden mostrar alguns exemples no molt llunyans del que pot implicar la consideració acrítica i descontextualitzada d'aquest autor. Exemples que toquen el voraviu.

Durant els darrers anys s'han publicat els famosos 'Quaderns negres' de Heidegger. Aquests reculls d'anotacions personals han generat un intens debat internacional, no només acadèmic, sobre el compromís del filòsof amb les idees del règim hitlerià. Els quaderns han mostrat, entre altres aspectes, que 'l'antijudaisme' de Heidegger va ser més greu i profund del que alguns creiem. A més, a parer meu, han deixat veure la clara orientació i complicitat del pensament heideggerià dels anys 30 amb l'establiment d'una 'filosofia de la guerra' i totes les seves malaurades implicacions.

A la llum del que diuen aquests escrits, s'hauria de revisar la major part de la recepció del pensament heideggerià a l'Estat espanyol i a Catalunya. I en el cas de Castella, no només les aportacions excessivament acrítiques de partidaris heideggerians com Félix Duque o Arturo Leyte. També s'hauria de revisar críticament les reflexions sobre el pensador alemany desenvolupades pel filòsof espanyol i exministre d'Educació del PSOE, Ángel Gabilondo. Per a tot plegat, basta comproveu els escrits d'aquests tres autors en els volums col·lectius 'Heidegger, sendas que vienen' (Círculo de Bellas Artes-UAM) publicats l'any 2008. Algunes de les postures que s'hi defensen, amb el que sabem 10 anys després, resulten del tot parcials i completament privades de context.

El cas de les lletres i la filosofia catalana també és significatiu. El poeta i assagista Arnau Pons, traductor al català (entre altres) de la poesia de Paul Celan, ha reiterat incisivament, en nombroses ocasions i de manera encertada, a parer meu, la 'bona acollida' que se li dispensa, des de diferents fronts intel·lectuals catalans, a la filosofia heideggeriana. I moltes vegades en detriment o relegant a l'oblit a pensadors i literats catalans antifeixistes com Eduard Nicol o Amat-Pinella. En aquest sentit, fa dies que medito i reflexiono sobre el contingut d'una frase del postfaci de Pons a la 'Mort i la primavera' (Club Editor) de Mercè Rodoreda: «La desaparició a Catalunya d'aquest llegat filosòfic explica, en part, la permanent reaparició acrítica de Heidegger –com en el cas recent de la 'Filosofia inacabada' (2015), de Marina Garcés. No deixa de sorprendre que el pensament que ve de l'esquerra alternativa visqui tan despreocupadament aquesta amputació. No és només 'inacabada', és també mutilada».

Amb aquesta sentència, crec de debò que Pons toca la ferida, el trau obert, del fet d'empassar-se la filosofia, encara avui, sense la perspectiva crítica de la contextualització de les idees i la sensibilitat ètica que ens previngui dels mutilats desgavells que suposa l'oblit. Però sobretot, de l'actitud que ens previngui de la manca d'atenció filosòfica a tots aquells que han estat i encara són perseguits, menyspreats i silenciats. De tot allò que suposa trencar llindars humans i perdre l'alè.

Ens queden moltes coses per a dir, però malauradament hem d'acabar. Amb tot, sobre la reformulació de la filosofia com a ètica cal destacar l'obra d'Emmanuel Levinas i la seva gran comentarista, Catherine Chalier. Dos pensadors jueus molt importants que també es mereixen sengles articles específics. Com veieu, la feina s'acumula. Per cloure, només una reflexió final. Sempre he tingut clar que 'Si això és un home' (Ed.62) de Primo Levi hauria de ser, com ho ha estat en alguns països, lectura obligatòria als nostres instituts. Levi, jueu supervivent d'Auschwitz, és un dels grans escriptors del segle XX i en aquest llibre narra, de manera testimonial, la seva experiència en el camp d'extermini. El relat, molt colpidor, està orientat a fer reflexionar sobre la dignitat i la denigració de la qual és possible l'ésser humà en les condicions més extremes i abjectes. Hi ha un fragment del relat que m'agradaria destacar. És quan l'autor narra el transport en tren cap al 'camp de la mort': «Havien tancat les portes de seguida, però el tren no es va moure fins a la nit. Ens havíem assabentat amb alleujament del nostre destí. Auschwitz: un nom sense significat, aleshores i per a nosaltres; però havia de correspondre per força a un lloc d'aquesta terra». Avui, gràcies al testimoni de Levi i altres supervivents sabem realment el significat del malaurat 'lloc d'aquesta terra' en el qual moltes persones hi van perdre la vida a causa de l'odi, no fa ni tan sols un segle. La memòria, el pensament, la vida ètica, han de ser anhel de justícia en defensa dels represaliats.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per agraït, fa 4 dies

Molt bon article! Esper amb ànsia els propers, en especial el de la relació Heidegger-nazisme, tema espinós com pocs. En aquest sentit, què opines sobre el llibre "Heidegger y el nazismo" de Victor Farías?
Moltes gràcies Miquel!

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris