nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
28°

La por de la paraula (I)

L'origen de la censura a la pell de brau es remunta a primers del segle xvi i es troba estretament relacionat amb l'augment de les possibilitats de difondre el pensament que suposava la invenció de la impremta. En efecte, després que, a l'encíclica Decreto Inter Multiples (1501), el papa Alexandre VI blasmàs l'invent de Gutenberg titllant-lo de «vehicle del mal» i demanàs l'establiment d'un règim de censura prèvia a la impressió de documents, la monarquia hispànica s'afanyà a imposar-la als seus regnes (Pragmàtica reial de 8 de juliol de 1502), de manera que quedava prohibit de publicar llibres o d'importar-ne sense llicència de les autoritats reials i episcopals. L'any 1551 es començaren a publicar índexs de llibres prohibits i «expurgats» (amb fragments suprimits, pràctica que afectà fins i tot El Quixot). A l'índex de llibres interdits s’incloïa qualsevol obra escrita en àrab o hebreu i, a partir del segle xvii, també obres científiques (entre les quals les de Copèrnic i Kepler). L'any 1784, davant l'auge del pensament il·lustrat, la monarquia prohibí la importació de qualsevol tipus de llibre (Cèdula reial d’1 de juliol) i, el 1791, arran dels esdeveniments revolucionaris francesos, també interdigué totes les publicacions periòdiques no oficials (Resolució reial de 24 de febrer).

Les enormes dificultats del procés de transformació del règim absolutista espanyol en un estat liberal implicaren que aquest fos sempre molt escàs quant al reconeixement, exercici i garantia de les llibertats públiques, com també una hiperprotecció legal de la religió catòlica, fet en bona part atribuïble a l'escassa força social dels liberals i llur voluntat de no malmetre l’aliança establerta durant la Guerra del Francès (1808-1814) amb la poderosa Església catòlica, ideològicament absolutista. Tanmateix, fou durant aquest període que es donaren les primeres passes cap al reconeixement de la llibertat d’impremta. Així, el Decret de 10 de novembre de 1810 reconeixia a «tots els cossos i persones particulars» la «llibertat d'escriure, imprimir i publicar llurs idees polítiques sense necessitat de cap llicència, revisió o aprovació anterior a la publicació», per bé que mantenia la prohibició dels «libels infamatoris, els escrits calumniosos, els subversius de les lleis fonamentals de la monarquia, els llicenciosos i contraris a la decència pública i els bons costums» (art. 4). El decret eliminava els tribunals d’impremta i la resta de mecanismes de censura anteriors (art. 2) i establia un règim de responsabilitat posterior a la publicació basat en les juntes provincials de censura, els cinc membres de les quals (dos dels quals havien d'esser eclesiàstics, tot i que el Decret 263, de 10 de juny de 1813, n'exclogué els prelats) eren designats per la Junta Suprema, nomenada per les Corts (art. 13-14). En cas de denúncia d’una obra, si la junta provincial la considerava fonamentada (art. 15), aquesta fóra retirada, decisió contra la qual es podria recórrer davant la Junta Suprema (art. 16), la censura de la qual es podria sol·licitar que fos revisada per segona vegada per la mateixa Junta Suprema (art. 17).  Així mateix, es mantenia explícitament la censura prèvia per als «escrits sobre matèries de religió», la qual, a més, seria exercida directament pels «ordinaris eclesiàstics» (art. 6). El Decret 263, de 10 de juny de 1813, afegí un nou tipus d'imprès delictiu: els que «conspiren directament a concitar el poble a la sedició» (art. 7). A més, tot i que les juntes de censura no podien actuar d'ofici, aquest decret instituí la figura d'un fiscal de designació municipal per a perseguir els impresos prohibits i imposava als editors l'obligació de presentar-li un exemplar de cada imprès (art. 13), com també se suprimia el dret dels autors a demanar una segona revisió de la decisió de la Junta Suprema (art. 24). En els judicis per injúries, però, si aquestes es referien a «defectes comesos per un empleat en l'exercici del seu destí», el fet que l'editor n'aconseguís demostrar la veracitat suposava l'exempció de responsabilitat, com també en el cas d'imputacions per escrit de «defectes, crims o maquinacions que influeixin o puguin influir immediatament en ruïna o menysteniment notable de l'Estat» (art. 29). Les dificultats de la relació entre el règim liberal i una jerarquia eclesiàstica reaccionària quedaven paleses en la facultat de retirar «pastorals, instruccions o edictes» que «continguin coses contràries a la Constitució o a les lleis, el rei i, si escau, la regència», a més de la possible responsabilitat penal personal, davant el Tribunal Suprem de Justícia o l'audiència territorial, segons el càrrec de l'eclesiàstic (art. 32).

La derogació per Ferran VII de tota l’obra de les Corts constituents de 1811 i la restauració de l'absolutisme (Decret reial de 4 de maig de 1814) implicà que quedàs novament prohibida la difusió de cartells, anuncis, diaris i «escrits» (incloent-hi «composicions dramàtiques») sense el permís del «govern polític» (Circular de 4 de maig de 1814). El 25 de març de 1815, el monarca decretà la prohibició de totes publicacions periòdiques llevat de les oficials (Gaceta i Diario de Madrid).

Amb el restabliment del sistema constitucional (1820-1823) arran del pronunciament liberal del tinent coronel Riego, s’aprovà una nova norma sobre impremta (reglament de 22 d’octubre de 1820), que tornava a abolir la censura prèvia (art. 1) i limitava l’eclesiàstica als textos sobre la Bíblia (art. 2). Tanmateix, tipificava com «abusos d’impremta» (art. 6) la publicació de textos «subversius» («escrits que conspirin directament per a trastornar o destruir la religió de l'Estat o la Constitució actual de la monarquia», art. 11) o «sediciosos» (definits com els que contenen «màximes o doctrines dirigides a excitar la rebel·lió o la pertorbació de la tranquil·litat pública» (art. 13), i establia penes d'entre dos i sis anys de presó i pèrdua d'ocupació (art. 19-20). També qualificava d'abusius els impresos «incitadors a la desobediència» (amb una pena d'un any de presó i multa, si la incitació es feia mitjançant «sàtires» o «invectives», art. 21), els «injuriosos» (amb pena d'entre un i tres mesos de presó i multa, art. 23) i els «obscens o contraris als bons costums», penats amb multa, o presó substitutiva (art. 22). Coneixeria d’aquests delictes una jurisdicció especial ―considerada més garantista, per la desconfiança envers el jutges de l’Antic Règim―: els «jutges de fet» (art. 36), ciutadans elegits pels ajuntaments (art. 37).

Tanmateix, de seguida s’aprovaren normes més restrictives. Així, la Llei addicional sobre llibertat d'impremta, de 18 de febrer de 1822, afegia un nou tipus en la categoria d'escrits subversius, separat dels escrits injuriosos en general: els «escrits en què s'injuria la persona del rei, sagrada i inviolable», incloent-hi els que «propaguen màximes o doctrines que el suposin subjecte a responsabilitat». També rebien la qualificació de «subversius» els escrits que «suposin destruïts algun o alguns dels articles fonamentals de la Constitució o es dirigeixin a destruir-los» (art. 1). Així mateix, també s'eixamplava el concepte d'escrits sediciosos, en incloure-hi les «al·legories de personatges o països suposats, o de temps passats, o de somnis o ficcions, o d'una altra manera semblant» (art. 2), criteri extensiu que també s'aplicava en la qualificació d'escrits incitadors a la desobediència (art. 3) i libels infamatoris (art. 4), a la vegada que s'augmentava la pena per als escrits considerats injuriosos (art. 7). El Codi penal aprovat per les Corts el 8 de juny del mateix any recollí les disposicions repressives de la legislació liberal sobre impremta (art. 592), fent-ne una tipificació més circumstanciada que, en general, augmentava les penes i afegia les «pintures, estampes, relleus, estàtues o altres manufactures obscenes» (art. 533). Així, les penes per «insults» o «paraula injuriosa o ofensiva» contra el rei, la reina o el príncep hereu pujaven a una franja d’entre cinc i deu anys de presó, si era «injúria pública», i entre un i sis, si era privada, amb augment de dos anys si es proferia mitjançant «libel infamatori» o en «sermó o discurs pronunciat en lloc públic» (art. 223). Quant a les injúries en general, també se'n consideraven les imputacions de fets acreditats judicialment (art. 710) i, pel que fa als «libels infamatoris», hom ordenava que en fossin recollides totes les còpies, amb multa per als posseïdors que no ho fessin (art. 716). També establí el vincle entre delicte d'opinió i aixecaments populars. Així, establí penes d'entre vuit dies i dos mesos de presó per la «publicació o propagació» de «notícies falses o vaticinis, sabent-ne la falsedat, i amb l'objectiu d'excitar un motí o avalot, o d'espantar, alarmar o seduir el poble», com també per la publicació de propagació de «màximes o doctrines adreçades a excitar algun d'aquests delictes». En cas que els actes els cometessin funcionaris o eclesiàstics, les penes que es doblaven (art. 311). A més, en cas de rebel·lió efectivament realitzada, s'establia la pena de deportació per als qui l'haguessin fomentada «amb llurs discursos, escrits, suggestions, amenaces o artificis» (art. 277.3) i de mort, en cas que ho fessin funcionaris o eclesiàstics (art. 276). Quant als delictes d'impremta relacionats amb la religió, el Codi fixà la pèrdua de tots els exemplars i multa o arrest d'entre vint dies i tres mesos per a qui «donàs a llum mitjançant la impremta qualque escrit que versi principalment o directament sobre la sagrada escriptura i els dogmes de la religió» catòlica «sense llicència de l'ordinari eclesiàstic» (art. 230), com també per a qui «introdueixi, vengui o distribueixi a Espanya qualque llibre contrari a la religió» (art. 231). Així mateix, mantenia el catolicisme obligatori, també a escala individual, en desposseir de qualsevol ocupació al Regne i de la mateixa nacionalitat l'«espanyol que apostati de la religió catòlica» (art. 233). També establia penes de presó d'entre 15 dies i quatre mesos per a qui, «amb paraules, accions o gestos ultratgi o escarneixi públicament i a gratcient algun dels objectes del culte religiós», o «mitjançant pintures, estampes, relleus o altres manufactures d'aquesta mena exposant-les al públic, venent-les o distribuint-les» (art. 235), i d'entre 15 dies i tres mesos de reclusió o arrest entre vuit i quaranta dies per als qui «blasfemin o prorrompin en imprecacions contra Déu, la Mare de Déu o els Sants», segons si ho fessin públicament o privada (art. 234). Així mateix, el Codi també sancionava, amb una pena d'arrest d'entre 15 i 40 dies, el fet de proferir «paraules maldestres i deshonestes» en cerimònies religioses (art. 527). A més, fins i tot es castigava el fet que actors o artistes pronunciassin «unes tals paraules» en el marc d'espectacles al carrer, amb penes d'entre un i tres mesos d'arrest, multa d'entre cent i tres-centes ptes. i prohibició d'actuar al Regne durant un any (art. 528).

Amb la nova restauració de l'absolutisme posterior a la intervenció militar francesa i la derogació de  tota la legislació constitucional (Decret d’1 d’octubre de 1823), es reimplantà una altra volta la censura prèvia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris