nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
27°

Literatures que trastoquen 

690

11-09-2018

Hi ha literatures especials que han ultrapassat l’obscurantisme i la cridòria confusionista. És el cas de Miquel Bauçà o de Ramón Gómez de la Serna.  Literatures, escriptors, que compleixen les expectatives per si mateixos, una eminència sense solució de continuïtat. Són escriptors que s’inventaren, rebels, gelosos de estètica sui generis, capaç de provocar una seducció irresistible.

Gómez de la Serna  —Madrid 1888, Buenos Aires 1963— traduí i comentà el primer manifest de Marinetti l’any 1908; aquest mateix any publicà el seu segon llibre, Morbideces i acabà la carrera de dret. L’any 1909 publicà les primeres obres de teatre, La Utopía; Beatriz; Desolación; Cuento de Calleja i El alma del palacio deshabitado. L’any 1910 publicà El libro mudo i una proclama futurista para los españoles, i també les primeres Greguerías a la revista Prometeo, fundada per son pare dos anys abans. La greguería, recurs tècnic específic, és una mixtura d’humor i metàfora, una filigrana literària molt personal a causa de la força imaginativa de la que l’autor era capaç. Gómez de la Serna va representar, més o menys, el vessant surrealista de la generació espanyola del 27, la denominada generació del 27 complementària, la de l’humor i el teatre. La greguería va ser un recurs expressiu necessari que li va servir, segons la crítica literària espanyola, per alentir el ritme narratiu, igual que les pinzellades humorístiques, tan recurrents en la seva obra, perquè l’escriptor madrileny el que pretenia era una superació de la narrativa tradicional. Pensava que cada cultura té l’avantguarda que es mereix i deia que ell no hi volia arribar tard. Era un escriptor descol·locat que constantment desorientava el gran públic.

La tradició no el va frenar mai. Era el que després es va denominar un rupturista perquè estava convençut que l’escriptura ha d’extremar el realisme obscur. Als que l’acusaven de ser arbitrari, contestava que l’escriptura no ha de cercar el benefici econòmic dels que sols pretenen corrompre la literatura, negant-la. El surrealisme de Gómez de la Serna també era especial, com la seva vida de bohemi molt ordenada. La seva manera d’escriure no era com la dels automàtics. Tot i que era torrencial i espontani —va escriure moltíssim; teatre, novel·la, milers d’articles a diaris i revistes de l’època— el seu estil sempre va aspirar a mantenir el contacte amb la realitat que ell, això sí, activava, subratllant les zones més desconegudes, subratllant la seva naturalesa, encara i tot la més excessiva. Va ser capaç de destriar el costumisme madrileny més esotèric, farcit de personatges tradicionals i situacions de les quals en va saber treure el caràcter més màgic. Els relats referits al Rastro madrileny serien l’exemple més representatiu.

La literatura de Gómez de la Serna, nova i tan peculiar, va dificultar la seva adscripció a una generació concreta —per edat i perquè n’era contemporani, més que per altra cosa, el varen encabir a la generació del vint-i-set— , circumstància, la desubicació social i política, que li va provocar la sensació d’un cert aïllament. Per descomptat que durant tota la seva vida va malviure d’allò que escrivia, tot i que cada dia enviava un article, o més d’un i dos, a diferents diaris espanyols i llatinoamericans. Aquesta circumstància li va permetre escriure una de les seves greguerías, en aquest cas una d’expressa: «Artículo de primera necesidad: el que se manda al periódico».

Probablement va ser perquè se sentia incomprès, igual que molts altres escriptors, que va encubellar una certa animadversió a l’època que li va tocar viure. Són prou conegudes les seves declaracions despectives dedicades al gran públic, a qui sovint acusava de ser conformista i acomodatici, continuador, per paga, del tradicional renec que han propagat una bona partida d’escriptors espanyols, com és ara Góngora, Lope de Vega o Larra, entre altres també tan cèlebres com ells. A tot estirar, Gómez de la Serna deia que aspirava a obtenir la comprensió del que denominava abundantes minorías. Naturalment que va morir pobre com una rata.

L’escriptor espanyol Eduardo Haro Tecglen, amb motiu d’un homenatge que feren a Ramón Gómez de la Serna, per mor de la commemoració del centenari del seu naixement, en la publicació d’un dossier de premsa extra posaren esment a la preocupació que tenia l’autor d’Automoribundia (1948), per això mateix que déiem de l’animadversió que sentia pel gran públic. Segons informa Haro Tecglen, Ramón l’any 1926 va declarar: «Convenciones convencionales se han hecho músculos en la humanidad, y lóbulos, y nervios. Me pasma observar a las gentes todas ciegas, mancas, perniquebradas, viendo, accionando y caminando con unos órganos sin ningún requisito real, sin su sagacidad y su persuación neta... Si el hombre no se vuelve pronto insurgente, corruptor y maléfico contra ese causismo, procederá no ya del mono, sinó de la primera mentira, y eso hara de él un ser espectral, flojo, tembloroso, limfático i obsesionado».  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris