nubes dispersas
  • Màx: 28°
  • Mín: 26°
29°

A dentellades, penetrant claus

'Esquenes vinclades' de Pau Vadell és una mossegada sense consol a les consciències hipòcritament estancades i pacificades. Els seus versos (fets de carn, sang i fel) t'esbutzen fins a les darreres conseqüències en una Mallorca ferida al cor

50913

'Esquenes Vinclades' de Pau Vadell ha estat publicat a Edicions 1984. El poemari va ser mereixedor del 'Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017'.

08-08-2018 | M.R.P.

«Arreu la folgança, l'excés, l'abundància, la desmesura.
La generositat i la pietat més pures,
per contrabalançar una crueltat espasmòdica»
Antonin Artaud

Continuam en el fenollar de la poesia. Però poesia de la bona, d'aquella que sagna i grata les crostes molsoses de la bona consciència. En l'article d'aquesta setmana, vull parlar del poemari 'Esquenes vinclades' de Pau Vadell, l'hereu més destacat i per mèrit propi de l'estimat Blai Bonet. Es tracta d'un poemari escrit a mossegades; a cops de fluid i sexe. Un atac a contracor a la línia de flotació dels 'bons costums' en una Mallorca ferida.

El llibre, publicat per Edicions de 1984, s'estructura al voltant de quatre seccions amb corona feta de claus inclosa: 'La pluja de demà', 'Els febrils', 'La resposta' i 'Cants de fel'. A més, inclou un immillorable epíleg amb regust sadià de Guillem Gavaldà. El lector, de ben segur, s'haurà d'esmolar bé les dents per tastar aquests talls de carn crua, de cos viu encara calent, que representen els poemes de Vadell.

De fet, com Lucia Pietrelli, la poètica de l'escriptor de Calonge és una topografia d'escriptura corporal. I que t'escorxa de viu en viu. Hi predominen les dents, els ossos d'asimetria, la sang bullent, les esquenes vinclades per tanta misèria moral i sobretot la fel; que raja a dojo des de les esquerdes de les costelles. Bramuls bramulants que mantenen viva la flama i l'embranzida al llarg de tot el poemari i que bé el varen fer mereixedor del Premi Jocs Florals de 2017.

Com a voltors afamegats intentem sotjar aquesta carn fluida de vísceres i versos. Basta en triem alguns plecs: «Grums de pell desbordada / que sols es trenquen / amb l'equilibri de les paraules». «Regalima per les cuixes / i hi deixa el bassal desinfectat: humans». O també, «Però sempre gesticularé l'adjectiu exacte / entre les costelles». Que cadascú en faci el cuinat i en condimenti la salseta dionisíaca.

Amb tot, si he d'escollir, em quedo amb el poema 'Miracle'; tot un cant a la nova religió solar i salobre, que pega fort com el marbre blanc santanyiner. De fet, he penjat el poema a la paret de davant el meu escriptori; sense beateria ni floritura, però amb la devoció de les paraules que cremen de lluentor. Només uns versos: «La senzillesa? / Dels peixos dins el pa; / sense multiplicacions ni / aigües abocades dins culs de vi».

Sigui com vulgui, aquesta geografia corporal interpel·la a una de més gran; la d'una terra i una cultura ferides al cor i a la qual poders enfollits de tot mena volen fer-li vinclar l'esquena: ciment, mercat, espoliació, explotació o intransigència. Oh, benvolgut Pau!... espero bé que t'escoltin en aquests confins on la majoria encara somieja petrificada. Jo com tu: «Vaig començar a bufar per desfer el ciment».

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere, fa 5 dies

Estimats Miquel i Pau........necessitam esperança, veure la cara del monstres, sí, gràcies pel vostre mestratge , però si vosaltres perdeu l´esperança estem acabats. La poesia és esperança....i vosaltres sou poesia potent i ardent. Gràcies Miquel Ripoll i Pau Vadell.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris