algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
18°

La burocràcia va la mar de bé

A l’entorn de la classe empresarial, de les seves organitzacions representatives que fan d’escut, giren les condicions de vida, pràctiques reals, de moltíssima gent. Els joves que són adjudicats amb la categoria de la mà d’obra barata, posem per cas. També els assalariats que són víctimes d’unes condicions de feina lamentables, i no sols per mala retribució; o els jubilats mal pagats als quals la vida pública actual els ha atorgat la força de la reconversió, arran en convertir-los en assistents socials de fills i néts. En fi, la gent que està sense feina i que no pot accedir al que definitivament, fora manies, s’ha denominat mercat laboral; un nou èxit de la terminologia capitalista.  

Aquesta conjuntura tan estable —la crisi permanent a la qual, segurament, ningú no facilitarà la sortida, l’èxit de la superació— està privada de racionalitat per mor del poder unilateral de què gaudeixen els empresaris. Les estratègies destinades a preservar els seus únics interessos són absolutistes i les administracions, totes, veten el debat del canvi estructural, amb els suport incondicional dels mitjans de comunicació. És a dir, superar la irracionalitat de les instruccions que basteixen la manera de fer les coses, hauria de ser una prioritat perquè ni són racionals, les directrius, ni dignes de tenir en consideració. Aprovar, per exemple, una renda bàsica digna, universal i estable, per a les persones que saben que sempre patiran misèria crònica, perquè el sistema mai no els oferirà oportunitats, és possible. També ho seria, viable, accedir a una feina amb bones condicions i repartir-la millor. Solucionar el frau fiscal hi ajudaria i l’equiparació de les pensions també. Etcètera. De vegades, alguns economistes i sociòlegs en parlen bé i en públic, d’aquests canvis; tot podria anar millor, si no fos que els partits polítics, sobretot quan diuen que governen, mai no en fan cas.

El tema és que els empresaris no creen riquesa si no és, sobretot, per a ells. Tampoc no estan disposats a amollar corda, a disminuir ni un mínim el marge de benefici. El tema és l’absència absoluta de criteris que haurien de permetre canviar els mecanismes estructurals, les mesures que haurien d’anar més enllà dels pegats foradats, de les necessitats pressupostàries mai no ateses —sempre amb una excusa o altra—, falta que hauria d’avergonyir les administracions i els partits polítics que les gestionen, perquè si és cert que els partits polítics han perdut credibilitat —sovint els seus mateixos portaveus ho reconeixen, ni que sigui per fer creure que tenen capacitat de revisió— bé que deu ser per la distància que hi ha entre la vida institucional i la real.  Està ben clar, si passen les legislatures i les polítiques de la immediatesa estan fermades, reforcen la burocràcia, el que feim és contribuir a consolidar i a legitimar un costum econòmic, injust, que mai, governi qui governi, ningú no corregeix. Sembla que, per força de la llei incommovible, la realitat ha de ser pastada; probablement és per aquest motiu que la denominada dreta política sempre està en bones condicions, gaudeix de les oportunitats repetides, de renovar el seu accés al govern.

Efectivament, la gent percep que la vida institucional va a lloure d’allò que és la vida real de moltes persones, perquè les bones intencions dels polítics, comprovats els resultats posteriors mancats de pragmatisme, en termes de resolució duradora —vol dir això capaç de constituir una base sòlida, estructural, idònia per a garantir de ple els drets a una majoria social—, es converteixen en meres suposicions. Per rescabalar la credibilitat, abans s’hauria de posar esment als drets conculcats de veres, no a la caritat o al permanent assistencialisme, no a les expressions propagandístiques de les bones intencions o a les actuacions excessivament dilatades en el temps, mai resolutòries, i sempre subjectes a eventualitats de caràcter polític, molt sovint merament de profit oportunista.

Si no neutralitzen el negoci del mercat immobiliari, posem per cas, la retòrica de les lleis i de les declaracions d’intencions, com ara la que pregona que tothom ha de tenir dret a un habitatge digne, queda en entredit. Si el Parlament es torba un any a modificar la llei de la funció pública, malmenada pel PP la passada legislatura, i, a damunt, el requisit de català pateix deteriorament posterior a la nova reforma, la retòrica vinculada a la normalització lingüística queda afectada negativament.    

Per als buròcrates, renunciar a obtenir la majoria absoluta —els partits polítics no aturen de reconèixer, ben xalests, que les majories absolutes s’han acabat, encara que mai no expliquen per què—, és un gran avantatge. D’aquesta manera, però, la tramitació parlamentària de les possibles solucions, s’alenteix. Tot s’ha de negociar moltes vegades, cosa que tanmateix no garanteix cap eficàcia constatable i afegida. Esmenes i contraesmenes. Les transaccions, aparentment de caràcter frenètic i les reunions prèvies dilucidatòries. Els informes dels serveis jurídics, previs i posteriors a la presa de decisions i els dictàmens finals, susceptibles de ser recorreguts als tribunals diversos —sempre n’hi ha un de caràcter superior, de tribunal, ni que sigui a les quimbambes internacionals. El recurs de la queixa política, recurrent, per la manca de competència, arran de les competències mal transferides o que pateixen dèficit per manca de finançament; planys que mai no serveixen, però, per qüestionar l’estat de les coses; en el nostre cas, l’Estat de les autonomies. Sembla com si ningú no volgués superar de veres aquesta ambició tan minsa.     

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris