algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
18°

Jazz per a l'estiu 2018

Sóc molt de Miles Davis -millor dit, tinc per a mi que, si Déu existeix, es diu Miles,  i que amb el Milestones (1958) arribà l’Epifania- però aquest estiu 2018 és de John Coltrane.  El passat 20 de juny es va publicar Both Directions at Once: The Lost Album, un àlbum gravat el 6 de març de 1963 pel quartet del saxofonista d'aquella època, és a dir, el mateix Coltrane, McCoy Tyner, Jimmy Garrison, i Elvin Jones. Sembla que ni els més documentats/des historiadors/es del jazz, ni els més minuciosos biògrafs de John Coltrane coneixien l'existència d'aquesta gravació.

La discogràfica imprescindible de Coltrane -una vegada, l'any 1960, trencà amb Miles Davis- es concentra, amb prou feines, en vuit anys (1958-1965). La crítica coincideix en l'imprescindible que és el conjunt de les següents deu obres mestres: Blue Train (1958), Giant Steps (1960), Thelonious Monk with John Coltrane (1961), My Favorite Things (1961), Africa/Brass sessions (1961), Coltrane "Live" at the Village Vanguard (1962), Duke Ellington and John Coltrane (1963), Coltrane's sound (1964), Crescent (1964), i el canònic A Love Supreme (1965).

Personalment, afegiria a aquestes Ballads i Olé, totes dues de 1961 i, des d'aquest estiu, sens dubte cal afegir la citada Both Directions at Once: The Lost Album. Aquesta nova joia coltraneiane conté cinc versions de temes coneguts (com ara Slow Blues, One Up, o One Down), i dues noves composicions originals que Coltrane va deixar sense nom, i així s'han quedat. Tot l àlbum és elegància, i pura vitamina per a l'esperit.

És cert que, en tenir notícia que anava a sortir al mercat, vaig sospitar que seria una de les múltiples reedicions, o edicions de materials gravats inèdits –de dubtosa qualitat i generalment prescindibles- de les grans figures de tots els gèneres musicals, per a negoci de les companyies discogràfiques. Anava ben errat, car Both Directions at Once: The Lost Album és una altra cosa: Pura qualitat imprescindible. Una altra vegada ens trobem amb un disc en el qual John Coltrane "no bufa el saxo: el perverteix". Com tots els estius tenen una mica de perversió, el declar el meu disc de l'estiu de 2018.

Escoltar jazz a l'estiu ajuda a suportar la xafogor, i la saturació turística. Escoltau, doncs, aquestes noves peces de John Coltrane. És una recomanació d'amic! I recordin que, per prendre la fresca, no hi ha res millor que escoltar la ràdio més lliure, és a dir, escoltar Ona Mediterrània. No ho dubteu, per gaudir del que queda de l'estiu, cada dia a les 20 hores  redifusions de Ràdio Jazz Cafè al dial 98.0 FM, i en podcast aquí i ... preparau-vos per a la temporada vinent que ens prepara el mestre Toni Rotget.  Atents i atentes!

Salut, jazz, republicà, i perversió estiuenca!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris