nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
16°

Anar a Lluc a peu

Anar a Lluc era, no sé si ho és encara, una forma de religiositat popular molt arrelada a l'illa de Mallorca. Encara record, de menut, que quan una família comprava un cotxe, un Seat 600, acudien al santuari tot cercant la protecció de la Verge i en tornaven amb les cintes de rigor. També, era el lloc predilecte on s'expiaven les promeses: per haver-se'n sortit d'una operació complicada, per haver tret una plaça de funcionari, etc. En aquests darrers casos era preceptiu pujar-hi a peu. L'única variació que hi havia era el punt de partida: Caimari, Inca, Selva. Si el beneficiari de la gràcia era d'un poble no gaire llunyà dels peus de la Serra, es podia partir del lloc d'origen.

A més del fervor religiós, Lluc, i la Mare de Déu, han estat sobretot des de la seva coronació, l'any 1883 un símbol de mallorquinitat. D'aquesta mallorquinitat no excloent. Poetes, començant per Costa i Llobera li han ofrenat els seus versos– Dins el cor de la muntanya/ Mallorca guarda un tresor/ Germans amb santa companya/pugem a la casa d'or- Paraules que molts de mallorquins se sabien de cor i que en formaven part de l'imaginari col·lectiu. També, s'han de destacar les corones poètiques a la Mare de Déu de Lluc, com a forma de resistència de la llengua i la cultura catalana durant el franquisme. A Lluc, personalment, hi dec la meva iniciació al mallorquinisme, que és el mateix que al nacionalisme. I no perquè hi acudís a trobades blanquernianes, la cosa va de molt abans. Cada vegada que la meva padrina pujava al Santuari, comprava un tom de les Rondalles, que llavors pacientment em llegia. Si ho feia ella, que sols no sabia lletra, segurament ho farien d'altres famílies. Devia ser un costum més o menys arrelat.

L'any 1974, Bartomeu Barceló, més conegut com a Tolo Güell, per mor de l'explosió d'un sifó dins el bar que regentava sense que ningú prengués mal va fer allò que feien molts de mallorquins: la promesa d'anar a Lluc a peu. La cosa va començar com un esdeveniment d'amics, amb el pas dels anys, a partir de 1980, va començar a agafar volada i va arribar a la xifra de 40.000 marxaires. Eren temps gloriosos per a la barriada. Hi havia el bar, Sa Nostra i altres patrocinadors. Ara ja no hi ha el bar, tampoc Sa Nostra i el personatge impulsor ha perdut l'efervescència de què gaudí durant aquesta època. Ara la Marxa és una caricatura del que va ser. Agonitza en patrocinadors, agonitza en  impulsors i també en participants. Però vet aquí que agafant-se a la part més caricaturesca del personatge – en Tolo Güell i la seva militància gonellista de la qual abjurà- el PP i C'S han posat el crit en el cel quan han vist que la Marxa d'enguany perillava. I han duit l'aigua al seu redol, que no és altra que la dissidència lingüística. I han demanat que les institucions públiques hi abocassin doblers. Al PP i a C'S poc els importa la Mare de Déu de Lluc, poc els importa què ha significat Lluc en l'imaginari col·lectiu dels mallorquins; poc els importa què ha significat Lluc per a la llengua catalana i per la unitat de la llengua catalana. En tot cas, si els importa alguna cosa és fer costat a la ideologia que puguin representar els que conformen el Grup Güell. Per tant, faran bé les institucions no deixar perdre l'empenta d'aquesta iniciativa sobretot si això pot comportar fer arrelar entre participants i seguidors l'esperit de Lluc, motiu inicial de la primera marxa. Una altra cosa ben lícita de plantejar-se és si l'erari públic s'ha de fer càrrec de totes les iniciatives que pugui tenir qualsevol personatge amb un grau elevat de pintoresquisme? Si s'han de fer càrrec de totes les “brusques” mundanals? Si s'han de suplir la manca de patrocinadors i, sobretot, la manca de voluntaris.

Enguany, si l'edició tira endavant, serà de veure observar en Pericay i na Ballester en primera línia. I en Company i na qui sigui. La polèmica ha servit per mostrar el llautó algú. Voleu dir que és més important el Guell a Lluc que no subvencionar els estudiants que ho han de fer a València o a Barcelona perquè són un planter de catalanisme radical, com va afirmar n'Olga Ballester? Què en pensen d'això les famílies que hi tenen fills? Ja que hem parlat de Costa, convé tenir present que el seu pare per allunyar-lo del catalanisme el va fer canviar d'universitat. Va passar de Barcelona a Madrid. Va ser això un entrebanc per què arribàs a ser un excels poeta? Jo promet anar a Lluc a peu, des d'Inca, si la Mare de Déu obra el prodigi de no deixar dir dois a tota aquesta tropa. No només compliré la promesa sinó que tornaré a creure en els miracles.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 4 mesos

Sempre he dubtat que la gran majoria, diguem quasi tots, els qui han anat durant aquests anys passats des del Güell a Lluc a peu ho hagin fet per motius religiosos. I fer aquest esforç físic, de nit, sense la compensació de contemplar els magnífics paisatges pels que passen, em sembla una bajanada. Però, si n'hi ha que hi passen gust, que hi vagin, no hi tenc res a dir mentre no m'obliguin a mi a anar-hi.

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris