M'agrada llegir les petites notes que publica l'historiador Guillem Morro Veny. Ho fa en el seu perfil de facebook. Són escrits breus, sovint a partir d'una il·lustració, de la fotografia d'un document o d'un dibuix seu, que també se'n desfà prou bé. Una de les darreres, per exemple, mostra una fotografia de part d'un document de l'Arxiu Històric del Regne de Mallorca, en aquest document s'hi veuen dos escuts, un, el del Regne, una quatribarrada sense afegitons i un altre de l'escut d'armes de Francesc Sagarriga. Amb el que he dit n'hi ha prou per extreure conclusions sobre símbols, llengua i altres herbes que n'hi ha que s'entossudeixen a embullar fil i fer-lo embullar a la gent. De totes maneres, volia parlar-vos de la darrera, com a mínim a data d'escriptura d'aquest paper. Es tracta del comentari d'una pintura conservada a l'Ajuntament de Llucmajor de l'artista Francesc Salvà de l'Allapassa i Ripoll. En aquesta imatge es veu al batle de la dita vila, Antoni Mut de Cugulutx defensant el privilegi de la Unió. Un privilegi segons el qual cap mallorquí no podia ser posat sota jurisdicció d'un senyor, exceptuat el rei. N'Alfons el Magnànim trencà aquest privilegi i posa la vila llucmajorera sota jurisdicció de Pere Descatl·lar, caporal de la facció Call, per haver aportat a la corona 7.500 florins d'or. Segons Morro, això era un confitet, atès el potencial econòmic de la vila llucmajorera. I què hi fa el batle a la fotografia? Traça una línia a terra la qual no pot ser traspassada per les tropes del governador si no volen ser combatuts. I com ho pot fer? Perquè els vilatans ajudats també per d'altres de pobles veïns varen defensar aquest privilegi i ho feren de tal manera que dos anys més tard, 1439, el rei hagué de derogar la prebenda concedida a Descatl·lar.
Cada lector en podrà extreure les conseqüències adients per veure que la història, si no és cíclica, sí que com a mínim ens ofereix paral·lelismes on emmirallar-nos. En comptes, per exemple, de Descatl·lar li posau Pérez i al privilegi l'anomenau Castor i tendreu una pintura idèntica. Fixau-vos que he dit per exemple, perquè malauradament els paral·lelismes que hi podríem trobar són gairebé infinits.
Què se n'ha fet d'aquest esperit reivindicatiu dels mallorquins? Com s'ha aigualit amb el temps? Què en resten de l'ànima d'aquells versos de Costa i Llobera que diuen així “Fills d'una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l'ímpetu/ no renegueu de vostra sang...Oprobi/ pel fill que n'és apòstata!” ho pensava quan encara n'Àbalos no s'havia vinclat a oferir-nos el 75% del descompte de resident i el mateix dia que la delegació del Govern de les Illes, a través de l'advocacia de l'estat, retirava el plet a dos ajuntaments, Pollença i Capdepera, per atorgar subvencions per a retolar en català els comerços. Si els mallorquins conservàssim aquest esperit reivindicatiu, recordem també que amb un tres i no res es varen treure de damunt el rei Joan I, que havia vengut a Mallorca per fugir d'una pesta de Barcelona, serien possible tals atropells? Hauria gosat na Marieta Salom a interposar un recurs? Si els diputats de les Illes Balears trencassin la disciplina del vot cada vegada que han de votar alguna cosa que és contrària als beneficis del territori que representen, passarien tals afrontes? Cercaria n'Ábalos el refugi dins el laberint de la semiòtica per donar-nos una altra vegada gat per llebre? Què passaria si els Illencs fóssim capaços de triar uns representants que no obeïssin, amén, amén, a les directrius de partits estatals?
Potser en la baixa edat mitjana els abusos eren més flagrants que no ara. O potser, la gent vivia amb més desesperació i per això quan li ferien el viu s'alçava amb armes o com fos contra les arbitrarietats del poder. Potser ara ens tenen una mica narcotitzats amb quatre moixonies i mitja dotzena d'afalacs. No us en sabria donar una resposta concreta. Ara bé, si volem ser escoltats caldrà fer-nos valer, la història en dóna fe. Com va dir Costa: siau qui sou.
