algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
26°

Vysehrád

O Visgrad, escrit a la catalana. L’he escrit amb la grafia original per referir-me al castell i població d’Hongria on es va formar l’anomenat Grup de Visegrad. I, per tant, per no confondre’l amb el castell i barri amb el mateix nom, situat a la ciutat de Praga.

Teòricament, el Grup de Visgrad neix per defensar alguns interessos particulars de determinats països centreuropeus, tots ells pertanyents a l’antiga òrbita de l’Est, quan encara hi havia el Teló d’Acer. Tenint en compte que tots els integrants del Grup de Visegrad són avui membres de la Unió Europea, no posen en qüestió les estructures de la Unió, però sí que, des del meu punt de vista, estiren fins al límit alguns dels valors fundacionals del nostre projecte polític continental.

Segurament l’herència més important que avui queda del comunisme, a tot l’Est d’Europa, és l’autoritarisme. Crec que, al Regne d’Espanya, no podem anar donant-ne lliçons a ningú, d’autoritarisme, quan no som capaços de desempallegar-nos del nostre propi autoritarisme, llegat inqüestionablement per l’última dictadura (de la qual encara podem observar algunes couades bastant notables). L’autoritarisme ha impregnat parts importants de les societats de l’Est, de manera que avui, com em comentava fa anys l’eurodiputada Kinga Gál, la gran majoria dels antics polítics comunistes formen part del Partit Popular Europeu. En termes de l’eurodiputada de Transilvània, “el PP és ple de comunistes” (frase que, a la nostra part del món, no deixa de ser com a mínim vistosa).

Una de les qüestions que preocupa més clarament el Grup de Visegrad  -integrat per Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia- és la de la immigració i l’acolliment de refugiats a la Unió Europea. Dels quatre països, només Hongria té una frontera sud per la qual poden arribar migrants (de tipologies diferents), que és la frontera amb Sèrbia (actualment fortificada de manera que faria venir salivera a Donald Trump). I, en general, es tracta de països amb una població immigrant reduïda, i que pràcticament no han acollit refugiats. Curiosament, ocorre que allò que preocupa, o sobre el que es posa l’accent, no guarda gaire relació amb la realitat efectiva del país. És l’altra cara de la moneda del “Welcome Refugees” que esgrimim per aquí nostre, mentre pràcticament tampoc no en tenim. Almanco dels que fugen de la guerra oberta o de conflictes armats de menor abast.

La vistositat del nou govern italià, format per l’estranya aliança del Moviment 5 Estrelles (teòricament d’esquerres de pedra picada) i la Lliga Nord (teòricament de dreta de pedra picada), ens tapa notablement els moviments que es generen a través de l’esmentat Grup de Visegrad. Però hem de tenir present que, avui dia, formen part de la Unió Europea tot un conjunt de països de l’Est d’Europa, que, teòricament, hi varen entrar acceptant els valors comuns, però que dia sí dia també els estan posant en qüestió.

L’existència de pols de tensió com el Grup de Visegrad ens posa de manifest, de manera oberta i pens que prou directa, la necessitat de treballar per construir una ciutadania europea que comparteixi aquests valors comuns. Des del meu punt de vista, un dels valors que ha d’assumir la ciutadania europea és el de l’asil polític. Hem optat per la defensa dels drets civils, hem abolit la pena de mort, tenim uns estàndards de democràcia prou acceptables (especialment si els comparam amb la majoria de la resta del món) i proclamam la tolerància i el diàleg per resoldre els conflictes. Però cada vegada més hi ha europeus que consideren que tots aquests valors no els representen. I que estan més pel tancament de fronteres, l’existència de governs forts i poderosos (encara que siguin autoritaris i poc democràtics), la mà dura i una certa autarquia (que, per cert, ens remet a èpoques històriques que ja consideràvem tancades dins el baül del passat).

Només una ciutadania comuna, compromesa amb Europa i afiançada en la defensa d’uns valors compartits impediria –per l’única via que es pot impedir democràticament, que són les eleccons- que opcions com les que fan possible el Grup de Visegrad passassin, definitivament, a formar part del passat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa 3 mesos

Em record com l'any '89 es primer símptoma que vaig copsar des canvi polític de caiguda des teló d'acer (i posteriorment des mur de Berlín) fou s'eliminació de sa barrera de fil de ferro situada a sa frontera entre Àustria i Hongria. Quins temps! Clar que sa guerra i desintegració de Iugoslàvia en certa manera mos digué ja en primera instància que res era allò que semblava

Valoración:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris