algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Porcel ho va dir ara fa trenta anys

Baltasar Porcel, en haver d’expressar les seves opinions, no anava de berbes. En motiu  de guanyar el premi Sant Jordi per mor de la novel·la Les primaveres i les tardors, l’escriptor andritxol l’any 1987, ara fa tot just trenta-un anys, va concedir una entrevista a Vicent Martí, de la revista valenciana El Temps, prou interessant, que avui hem trobat oportú de reproduir al dBalears. Porcel parla de literatura i de la Mediterrània.

Vicent Martí: Segons ha declarat en alguna ocasió, a vostè l’angoixa el passat. Tot i això també diu que la seua darrera novel·la, Les primaveres i les tardors, és una recuperació-recreació del passat.

Baltasar Porcel: A mi, el passat que no m’agrada és el meu. El passat personal és una mica la mort, allò que no tornarà, i a mi la mort m’angoixa.

Llavors, potser per combatre aquest sentiment, potser perquè som d’un lloc pobre, d’una illa perduda, sense importància, m’he creat un món mític, familiar, que m’acull i m’identifica. Una història mítica que creix i s’enriqueix cada dia perquè la puc crear i recrear. Un passat amb forts sentiments de clan, atàvic, fondament mediterrani, com molt bé assenyalava la crítica de la meva novel·la que avui publicava La Vanguardia. Per cert, coneixes aquest crític?

Vicent Martí: No, però l’he llegit alguna volta. I vostè què llegia mentre escrivia aquesta novel·la?

Baltasar Porcel: Fa temps que la majoria de les meves lectures són els clàssics. L’Odissea, Plutarc, Safo, Heràclit, naturalment. Una cita d’Hesíode encapçalava Les pomes d’or i una de Píndal Els dies immortals... Tots dos són també lectura habitual en mi.

Vicent Martí: Llegeix els clàssics en la versió catalana?

Baltasar Porcel: Bé, tinc tota la Bernat Metge. I després tinc la col·lecció La Velette, francesa. I una altra castellana més curta i sense les versions originals. La Bernat Metge és la que més utilitzo, però. Així com la poesia xinesa l’he llegida en francès, els clàssics tendeixo a llegir-los en català.

Vicent Martí: De més jove, vostè era molt reticent amb la poesia. S’hi ha reconciliat ja?

Baltasar Porcel: Sí!... és clar. Aleshores, fa vint anys, m’empipava bastant tota aquella visió de la literatura catalana centrada fonamentalment com a gènere essencial. Aquí hi ha alguns poetes que estan bé, que són bons, però molts d’ells són vulgars com qualsevol altra persona. I això era indignant per mi. Fotre uns quants versos cada sis mesos i creure’s el melic del món em semblava excessiu. Darrere de la meva actitud hostil contra la poesia hi havia una reacció visceral contra aquesta situació.

Gradualment, però vaig anar llegint-ne més i més. I això es fa cada dia més palès en la meva obra. Tant a Les primaveres... com a Els dies immortals hi ha frases que sorgeixen del tex com si fossen gairebé estels de llum i són un producte poètic, tal com jo entenc la poesia.

Vicent Martí: I com l’entén?

Baltasar Porcel: Com una espècie d’essencialitat. D’essencialitat on hi ha una enorme quantitat d’elements que no hi són i, no obstant això, hi són suggerits. Per exemple, per a mi la poesia és anti Josep Carner, que feia aquella mena de versos de classe mitjana promoguda. Per a mi, la poesia són alguns poemes de Joan Alcover, com és la Relíquia: «Faune mutilat, brollador eixut...». Hi ha poemes sobre el paisatge de Josep Sebastià Pons que són preciosos. El Dylan Thomas m’agrada molt. I Ronsard, Leopardi, Sant Joan de la Creu...

Vicent Martí: I Dickinson...

Baltasar Porcel: L’Emily Dickinson em fascina i em torba, i per això l’he deixada de llegir. Tenia un llibre de poemes seus a la tauleta de nit que rellegia sovint. La lectura d’aquells poemes, aquella mena de temples neoclàssics de la mort que crea, estranys, lluminosos i freds, cony, em va produir angoixa, por.

Vicent Martí: I Carles Riba?

Baltasar Porcel: M’agrada més l’excel·lent traducció de L’Odissea que va fer Riba que tota la seva poesia plegada. Ja veus.

Vicent Martí: Aquest cant exaltat de la vida, del plaer del viatge, del Mediterrani, que representa l’Odissea, també es pot trobar a la seua darrera novel·la. Ara, no creu que s’abusa massa en la teorització sobre el Mediterrani?

Baltasar Porcel: I tant. Vaig anar a València per participar en unes jornades sobre el Mediterrani, i en la vida he sentit una sèrie de tòpics tan desenfrenats sobre la nostra mar. No sé per què a València llancen tants de diners per parlar de tantes bajanades.

Vicent Martí: Rupert de Ventós ha remarcat que l’intent de (re)construir la mediterraneïtat pot ser una idea feixistitzant. Recorda que Eugeni D’Ors va passar de Grècia a Burgos sense massa problemes.

Baltasar Porcel: Això n’és una altra, de bajanada culturalista. El senyor d’Ors, d’altra banda, es va limitar a fer política, en el terreny cultural del senyor Prat de la Riba. I La nacionalitat catalana de Prat és un llibre concebut d’acord amb les idees imperants a l’Alemanya d’aleshores i que van arribar al feixisme. Tot aquell nacionalisme exacerbat i racista ja era el bagatge doctrinal del d’Ors catalanista. Don Eugenio va arribar a Burgos per estricta coherència.

Vicent Martí: No tanta, potser, ja que el més coherent era esdevenir feixista català i no feixista espanyol, però tant se val. Què és, doncs, per a vostè, el Mediterrani?

Baltasar Porcel: El Mediterrani no és res de tot això. El Mediterrani és exactament una mar en la riba de la qual viu gent. El Mediterrani són els grecs que van per allí, els turcs, nosaltres... El Mediterrani sou vosaltres els valencians, que esteu a l’horta i sou mig descendents dels moriscos. El Mediterrani és tota la literatura grega i llatina clàssica, això és el Mediterrani. El sol, les vivències...    

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris