La fauna domèstica s’ha multiplicat. I no ho dic per les Cospedals i les Sorayas, que sí, potser són fauna, però no domèstica. Ho dic per les mèl·leres del corral, que aprofitant aquesta primavera ufana s’han multiplicat. Han guanyat la batalla de la supervivència als moixos, que també n’hi ha, ensenyorits, comunals, però que a vegades bescanvien el pinso galdós per fer servir les urpes i tornar a les essències més indòmites, que en això s’assemblen a les dites dames d’abans, encara que elles mai no deixen de ser indòmites (bé,sí, quan es tracta de tolerar castors, manades, i altres efectes col·laterals de sang blavosa). Però tornem a la meva fauna particular. Les mèl·leres del corral em regalen una simfonia de cants que em sol treure de l’ensopiment que em provoquen els tediosos partits del mundial. I mira que no són, diguem, uns animals excessivament adònics, sobretot si els comparam amb caderneres, esquives, o canaris no excessivament mutats en coloraines exòtiques. Però el cant és bell i harmònic, molt més que no les quasi odiades tórtores i el seu papurreig monòton i insistent.
Però avui no havia de perdre’m per les bucòliques passeres dels càntics del meu corral – a Mallorca, el trosset de terra o de jardí que hi ha a l’exterior d’un habitatge s’anomena així- sinó que havia de parlar d’alguna cosa que s’assemblàs a un partit de Gran Slam. Us imaginau com arribaria de ser d’avorrida una final del Roland Garros, per exemple, on la igualtat entre els dos tennistes fos tal que el partit s’ hagués d’allargar-se fins a l’eternitat? Imaginau-vos la seqüència, treu el jugador A i li enverga cada bolero a la pilota que la fa brunzir damunt la terra batuda del sol de París. El contrincant no pot fer altra cosa que esperonejar i grinyolar, com ho fa un ca quan li han etzibat una puntada de peu. I el joc s’acaba en blanc a favor del qui treu. Llavors, la història es repeteix però a la banda contrària. Les tretes són esgarrifadores, tallants, sense pietat, les restades igual de planyívoles, amb algunes potadetes, carusses d’impotència, crits a l’aire, com qui hi tira pedres i procura que no li caiguin damunt del cap. I així, fins gairebé l’eternitat, si més no la literària. Quin càstig haver de presenciar un espectacle així! Gairebé se superaria el sofriment de Síssif i s’igualaria el de Prometeu.
Aquest és el càstig a què estam sotmesos els habitants de les Illes Balears amb el famós Règim Especial de les Balears. Mana a Madrid el PP, i les cinglades (o espolis fiscals) siulen com una pilota de tennis que circula a més de 220 km/h. Aquí, els del PP miren al cel, si amenaça pluja mentre senten els grinyols del PSOE, àlies PSIB per a l’ocasió. Manen els del PSOE a Madrid ( I a Andalussia i Extremadura, l’ocurrència no és gratuïta) i també entaferren cinglades idèntiques a les del PP. Els PSIB, fa un streaptease per intentar ofuscar els gemecs del PP que veu impotent com la pilota li passa com una ràfega de mala llet estantissa. I així fins a l’eternitat. O un daltabaix trastoqui l’ordre de les coses.
No és cap conhort, però és d’agrair que les mèl·leres del meu corral, que m’alegren l’existència no entrin en aquest joc del bipartidisme. Esperem que la primavera vinent tornin a multiplicar-se, encara que això suposi que gratin dins la terra humida dels cossiols i em deixin la terrassa bruta. Millor això que no la inanició total del REB.
