algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 28°
31°

Sobre tuits i articles

Ja sé que el nou govern de Sánchez mereix un termini d'indulgències plenàries, encara que sigui curt, i que mostri una mica allò que és capaç de fer. De totes maneres, encara que vulgui tenir una carcassa d'allò més progressista – hi ha més dones que homes, això és el gran llautó que brilla refulgent-, d'entrada som molts els que hi arrufam el nas, fins i tots aquells que aprovaren la defenestració de Rajoy i no són simpatitzants del PSOE. Sembla que és un govern fet a mida per tenir més contents els de C'S que no aquells que votaren a favor de la moció de censura. No vull dir que l'estratègia a la llarga no els pugui resultar vàlida, sobretot, si aconsegueixen anul·lar la puixança – sobrevalorada per la premsa amiga, quasi tota- que mostra el partit taronja.  Però, això, donem-li temps i aixopluguem-nos sota aquells passatge bíblic que diu que pels seu fets (futurs) els coneixereu. I deixem el passat enrere.

Ells li ho han deixat de sobte, com si ningú no en tengués, de passat. L'artilleria pesada que varen treure contra en Torra i els seus articles ha desaparegut i tota aquella pólvora dialèctica s'ha convertit en aromes de flors i càntics de viola. Ni tan sols els seus enemics polítics, la tropa d'Arrimadas, per exemple, han gosat a arrufar el nas en públic davant certs tuïts, els del nou ministre de cultura, per exemple. I és que en parlar  de mi no ric. I ho tenen tot tan assumit que qualsevol cosa que els cau dins el cove nacional ho donen per bo.

Per posar un exemple citaré un article de na Rosa Montero, publicat al País dia 3 de juny. No ha plogut gaire. Na Rosa Montero, periodista, segons canta la wiquipèdia, és una dona que passaria per progressista. Escriptora. Premi nacional de les Lletres Espanyoles. De família humil. Manifestament contrària al toro de la Vega. En nòmina en el diari des de 1976. L'article es titula Harta. La periodista es declara farta d'anar pel món explicant que Espanya és una democràcia i que els catalans fa anys que voten lliurement. (La periodista òbvia de dir que voten lliurement allò que els deixa votar Espanya, com en temps de Franco els espanyols també podien votar lliurement allò que els deixaven votar i, evidentment, no fa cap comparança amb la Gran Bretanya i allò que voten els escocesos, per exemple). Ara bé no s'està de comparar el nacionalisme català amb el nacionalisme balcànic (Escòcia només produeix whiskie) i, perquè quedi clar el tarannà progressista  de l'autora, treu a rotlo una informació del pepero Agramunt, a qui qualifica de corrupte però dóna per bo allò que diu, on s'afirma que el nacionalisme català ha estat ajudat pel megamilionari hongarès, George Soros, cosa que li serveix de base per satanitzar el nacionalisme, una ideologia que té com a raó d'existir l'odi. ( a por ellos, és un crit de solidaritat redemptiva). També parla malament de l'opinió internacional, la qual està més perduda en aquesta qüestió que “una granota al Sahara”; culpa del desgavell de la crisi Rajoy, i també de passada es declara, com fan altres del seu pelatge, contrària a tot nacionalisme, fins i tot, l'espanyol. Ara bé, una vegada dit això i que quedi llustrós, se'n guarden bé d'intentar esbrinar alguna manifestació pròpia del nacionalisme espanyol. Donant-se, si hom llegeix els seus articles, la paradoxa que Espanya és l'única nació del món on no existeix nacionalisme. Si volen, poden fer recerca per internet, per veure que no hi pos més  pa que formatge i que el resum s'ajusta al que he dit. Si s'ho volen estalviar els citaré textualment una frase del principi perquè en vegin el tarannà i jutgin al seu albir: Torra acaba de nombrar un Gobierno de presos y huidos, prosiguiendo con el cansino juego del disparate catalanista. Imparcial, com sempre.

Si he llegit aquesta article no ha estat per un afany masoquista si no perquè he sabut de primera mà que una professora, la senyora és de Burgos i ensenya castellà, d'un institut públic d'Alacant, l'ha passat als seus alumnes de primer de batxillerat perquè el comentin. Evidentment sense ànim d'adoctrinar. S'imaginen què passaria si jo mateix posàs als meus alumnes un article de n'Iu Forn, n'Alzamora, n'Empar Moliner o en Partal? Un article que començàs amb una frase semblant a la que he citat però que anàs, òbviament, en direcció contrària? No cal que els ho expliqui, veritat? Segur que m'enviarien els piolins i una estampeta judicial marca Llanera.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris