cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
19°

Palma, cada dijous

Ara deu fer tres anys i mig que les iaies i els iaios flauta varen descomparèixer de la plaça d’Espanya. Fins llavors hi organitzaven una acció valenta cada dijous. Varen haver d’aguantar insults, provocacions i menyspreus, durant el mandat de Salom, Bauzá, Isern i companyia. En varen arribar a convocar fins a dues-centes, de concentracions, amb poquíssims mitjans i posant diners de la seva butxaca. Mai no accediren a cap subvenció, simplement perquè no en volgueren demanar. Me’n record de l’amic Domingo Morales, de l’entranyable Carme Cano Darder, totes dues persones ja traspassades; naturalment d’en Biel Huguet, entre altres companyes i companys, tampoc no gaires, que amb una voluntat de ferro, denunciaven les injustícies i els abusos de poder, el frau democràtic.

Avui, aquestes persones que cada dijous van a cantar a Cort, em pens que aquesta setmana serà la que farà trenta-dues, per denunciar la injustícia que representa l’empresonament de demòcrates catalans, sí que també és cert que són valentes, sí que és ver que estan a l’alçada de la dignitat que demostren els catalans del Principat. No és bo de fer, plantar cara, pública, al nacionalisme espanyol, per ventura un dels nacionalismes més violents del món.

Els cantaires de Cort, solidaris amb els presos polítics catalans, han de menester una dosi extra de valentia audaç i són un bon exemple d’allò que hauria de ser la societat civil mallorquina, si més no pel que fa a l’abnegació i l’atreviment insubmís. Ho venc a dir perquè, si la impressió no m’erra, els partits polítics, novament i per desgràcia, de poc ençà recuperen un excessiu protagonisme, en detriment del civisme; imprescindible, si observam el full de ruta que han hagut d’agafar els partits polítics del Principat, empesos pel poble. Catalunya; no conec cap altre cas d’Europa en què la mobilització social hagi estat mai tan rellevant, ni hagi adquirit tanta elegància.

També ho venc a dir perquè crec que correm el risc de tornar a posar en mans del polítics la determinació d’arreglar els afers. El que ha passat, d’ençà de la viabilitat de la moció de censura presentada a Madrid, és que el PSOE ha tornat a guanyar la centralitat, o hi va encaminat. No és sols que el partit socialista s’hagi fet amb grans quotes de govern; és que s’ha transmès la sensació que la resta de partits tenien poc marge de maniobra, mentre que la societat civil mirava l’espectacle, transmès per la totalitat dels mitjans de comunicació, des dels marges. Tot plegat ha fet la impressió que de les fatalitats o de la simulació d’èxits, el poble n’és merament complementari.   

El PSOE és un partit amb una capacitat emancipada, impressionant, d’aglutinar polítics i afers. Pot mirar d’arreglar els negocis de la família Matutes; pot activar amb el PP i C’s l’article 155 de la Constitució; la revisió de 135 amb el suport del PP i el de l’internacionalisme capitalista; pot millorar la riquesa de la família de Rafel Nadal; pot enviar a pastar els companys del govern municipal de Búger, pel simple fet que els incauts volien contractar la colla del correfoc; pot boicotejar el procés sobiranista al Parlament de Catalunya, acompanyat de Podem, C’s i PP; ara a Madrid, pot guanyar un president del Govern espanyol, amb els vots de tothom, llevat dels vots dels corruptes i dels vots dels feixistes i, a Andalusia, la sultana Díaz pot governar amb el suport d’Albert Rivera. El PSOE, també pot pactar amb el partit dels corruptes i l’extrema dreta, la batlia de Badalona; pot manifestar-se a Gasteiz, amb el UPN i el PP, i denunciar la “imposició” de l’euskera. En fi, de tot i molt. El PSC era un partit que estava pràcticament liquidat i ara compareixen arreu Pepe Borrell, Maritxell Batet, Iceta i fins i tot el tenebrós José Zaragoza, un personatge que, si el govern de Sánchez evoluciona cap a la consolidació, pot arribar a tenir caràcter rellevant, d’una importància terrible, tanta com la que varen tenir els sinistres Enric Millo, Fernández Diaz o la provinciana Maria Salom. Del PSOE sí que se’n pot dir que té una capacitat de regeneració impressionant, de recuperar la centralitat de manera inaudita.

Aquests darrers dies hem sentit dir que el vot a favor de la moció de censura contra Rajoy era inevitable, per part dels sobiranistes. Potser sí, però dit d’aquesta manera sona a resignació, com si els partits catalans haguessin perdut la iniciativa, com si s’haguessin resignat a retornar la centralitat al PSOE. Vaig sentir dir un altre argument a favor del vot de la moció de censura; hauria servit, segons aquesta versió, per a dividir-los. Doncs, no senyor. El nacionalisme espanyol disposa de tants de recursos que és sòlid, com la fam d’un lleó. Endemés, en l’apartat polític, el nacionalisme espanyol va molt més enllà del PP. Per tant, novament, el pretext sona a resignació. És igual, els partits han fet el paper que havien de fer —tanmateix no n’hi ha més de fetes—; ara el que cal és activar tot d’una, novament, l’ANC, Òmnium i els CDR, perquè si aquests no reorganitzen la revolta social, les ocurrències que tenen els polítics —són capaços de tot—poden acabar amb els alens dels rebels; en l’oferiment d’un nou tripartit, per exemple, màxima pretensió dels unionistes intel·ligents. L’altra opció, l’alternativa definitivament barroera, la deixen a cura d’Arrimadas i d’Enric Millo.  

Hem començat lloant l’abnegació dels cantaires de Cort perquè haurien de servir d’exemple. La societat civil organitzada ha de ser capaç de neutralitzar els intents dels polítics d’institucionalitzar la gestió pública; ha de ser capaç de neutralitzar els intents, dels polítics, de les institucions, de separar el discurs teòric i l’acció de govern posterior, vici que empobreix l’esfera social. Les autoritats sempre preserven els interessos dels partits polítics; és per aquest motiu que el Borbó Felip VI va criticar amb duresa la societat civil catalana que va actuar dia u i dia tres d’octubre de l’any passat i, en canvi, va callar com un mort el dia de la sentència del cas Gürtel, frau que ha provocat, ni més ni manco, una crisi institucional de gran envergadura, segons els analistes. És també per això que els polítics, tots els polítics, quan accedeixen a governar, procuren desmobilitzar el poble. Hem d’agrair, per tant, que hi hagi gent que sempre seguit se les enginyi per ocupar els carrers amb voluntat d’alertar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris