algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
16°

Coses que fèiem

Per polsar amb una certa fiança la qüestió de la deriva autoritària de l’Estat espanyol (deriva basada fonamentalment en el fet que mai no es va democratitzar, en acabar la dictadura, el sistema judicial, ni, en bona part, el sistema polític), basta que facem retrospectiva, els que ja començam a tenir alguns anys, i pensem en les coses que fèiem que ara resultarien del tot impossibles. I no parlaré de fumar o històries d’aquestes, sinó d’elements que afecten, senzillament, la llibertat d’expressió.

He de dir que, a l’etapa final del franquisme, ja tenia prou consciència del que passava al meu voltant com per notar, per exemple, si la gent s’expressava amb por, amb una mica de temor o més aviat lliurement. La impressió, a l’hora d’avaluar què fèien els meus professors d’ensenyament secundari, era que s’expressaven cada vegada amb més llibertat, i que en tenien ganes. El dia en què va finir l’autoanomenat “Caudillo”, el nostre professor de Grec, un pròcer del Seminari, persona culta i entranyable, se’ns va presentar amb una botella de xampany i tots junts vàrem brindar per la fi de la dictadura, i per l’esperança de la democràcia. Teníem quinze anys! Avui parles malament de la Fundación Francisco Franco (legal a Espanya) o de determinats franquistes i pots tenir un problema greu. El raper Valtònyc ha d’entrar a la presó perquè va amenaçar, teòricament, un conegut franquista resident a Mallorca. I el Borbó.

No vull ni pensar què hauria passat si el dia 2 d’octubre de l’any passat, un cop guanyat el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, m’hagués presentat davant els meus alumnes amb cava i copes per celebrar el resultat!

De la meua experiència com a alumne a l’IES Santa Maria d’Eivissa, en record, per exemple, la xapeta que sempre portava un professor de Filosofia anomenat Quetglas, de llinatge: era l’estelada, la bandera de la independència dels Països Catalans. Com que ens feia curiositat, l’hi demanàvem. Què és això? I no ho sabeu, ignorants? Això és la bandera de la independència de la nació catalana!, ens responia sense cap tipus d’empatx ni de problema. Encara no s’havia aprovat la Constitució espanyola. El president del govern era un tal Carlos Arias Navarro. No vull ni pensar què passaria si avui als instituts d’Eivissa els professors que som independentistes (en som molts més que no n’hi havia aleshores) portàssim l’estelada a la solapa. Si ja se’ns nota prou quan hi anam amb el llaç groc demanant, senzillament, l’alliberament dels presos polítics…

Parlant-ne en una tertúlia de cafè amb un col·lega valencià, aquest recordava quan era alumne. I deia que el dia 9 d’Octubre, Diada Nacional del País Valencià, quedaven a l’institut del poble alumnes i professors per baixar plegats a la manifestació de València. Els professors i els alumnes es manifestaven conjuntament pels drets nacionals del País Valencià. Tots ho trobaven la cosa més natural del món. No vull ni imaginar, ni per un moment, què hauria pogut passar si me n’hagués emportat els meus alumnes a les concentracions que s’han fet a S’Alamera per l’alliberament dels presos polítics. O a la cadena humana per l’autodeterminació que ha convocat algunes vegades a Eivissa Esquerra Republicana.

Un servidor mateix, havent-hi un ajuntament a la ciutat d’Eivissa governat pel PP, vaig demanar permís per pintar en una paret pública de dimensions notables, un mapa dels Països Catalans, amb la inscripció “A Eivissa, en català”. Una bona colla d’alumnes varen col·laborar en el mural. I tothom ho va trobar la cosa més normal. Ningú no en va qüestionar ni la legitimitat ni la normalitat del fet. Érem cap a l’any 1984, si no vaig errat de memòria. Una cosa tan senzilla com aquesta, la podríem realitzar a dia d’avui, passats trenta-quatre anys de suposada democràcia?

Qualsevol d’aquestes pràctiques, que en el seu moment ningú no qüestionava (probablement perquè els franquistes llavors estaven una mica insegurs i acomplexats, i ara tornen a campar a cor-que-vols cor-que-desitges), avui dia serien considerades incitació a l’odi, adoctrinament o qualsevol mandanga similar. I probablement el professor que les promogués acabaria amb una denúncia al jutjat (denúncia que, amb tota seguretat, el jutge de torn, fos qui fos, no arxivaria). Recordant, sense aguditzar excessivament la memòria, podem fer comparacions. I dir, amb rotunditat, que s’ha produït una involució escandalosa, catastròfica, impensable fa pocs anys. I que ha anat en detriment de la democràcia i d’un dels seus pilars fonamentals, la llibertat d’expressió. De la llibertat de càtedra, ja ni en parlem. Fa temps que és morta i enterrada, al dissortat Regne d’Espanya.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa 5 mesos

Jo allò que percep és que mentre es franquisme començà terrible el 1936 i, amb es anys, anà perdent força, es règim del '78, per contra, de cada volta ha guanyat en caràcter repressiu. Es mateix intent de colp d'estat del 1981 ja era en una època en què s'extrema dreta ja no estava tan atemorida com l'any '77. Més endavant hem patit s'entrada a s'OTAN, es felipisme, s'asnarat i aviat podríem entrar dins una dictadura pura i dura, com a Turquia, sa germana grossa d'Espanya. Haurem de resistir

Valoración:0menosmas
Per Josep Franco i Giner, fa 5 mesos

No s'ha fet la transició, com dius, en molts àmbits de la justícia, església, política, etcètera. Ni encara s'ha entrat en matèria pel que fa a separació de poders. No, no hem llegit els francesos ni els alemanys de finals del divuit i primers anys del dinou. Ni hem escoltat la música de Beethoven...i el XVI i el XVII ja ens despenjàrem d'Europa, la que arribaria després, la Inquisició pel mig. Els PPCC, des d'aleshores, però sobretot des de 1714, són tractats com una finca de Castella, com un terreny guanyat, colonitzat. Si no ho aconseguim, la independència, viurem com fins ara, a casal alié, sense dret a la clau. Salut i República.

Valoración:1menosmas
Per escardapenyes, fa 5 mesos

Benvolgut Bernat, jo som més gran que tú, i m'has fet recordar que a l'escola ens duian formats cap a l'esglèssia, per "enaltir el dia de la victòria del "caudillo" i la memòria del cop d'estat contra el govern de la República legalment constituït ", primer la missa, desprès l'ofrena de llorer, davant les lletras a la paret de l'esglessia "JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA" ens feian axecar el braç en l'aire i tot cristo a cantar el -"cara al sol"- i de cuatre mestres, tres, passaven per enmig de les rengleras d'al-lots vigilant si cantaves, i la posició del braç, i si l'anaves baixant te pegaven al davall per apujar-lo.
I cada dia a l'escola, a l'entrar i al sortir, dos reals del mateix, braç en alt i "cara al sol" i el cul a l'hombra, i aixó no era adoctrinament, era " FORMACION DEL ESPiRiTU NACIONAL" del cual "Esppaña" n'és la "RESERVA DE EUROPA" com el jutge Llarena ja és símbol nacional de la "Marca Esppaña" , "para glòria d'Europa i del mundo " hahahaaaaaaaaaa.
Salut, i República és llibertat, la que no volen els partits franquistas, i ara és un epectacle veure com és barallen M.Rajoi, Rivera, i Ppéter Sanchez per demostrar qui és més espanyol, i la llibertat d'espressió = a la pressó.
¿" Ay PSOE, quien te ha visto i quien te vé? arriba PPaña".

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris