algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 23°
24°

El «terrorisme» segons l'Estat espanyol

I

La introducció a l'ordenament jurídic del pseudoconcepte de terrorisme com a tipus penal diferenciat dels delictes d'homicidi, lesions, contra la llibertat, danys, associació il·lícita o organització criminal és una anormalitat jurídica que suposa la legalització de l'excepció. En realitat, l'especificitat dels actes constitutius d'aquest tipus penal és tan sols la motivació política, tal com reconeix obertament el legislador espanyol al seu Codi penal, en definir com a «terroristes» les organitzacions criminals que tenguin com a objectiu «subvertir l'ordre constitucional, o suprimir o desestabilitzar greument el funcionament de les institucions polítiques o de les estructures econòmiques o socials de l'Estat, o obligar els poders públics a fer un acte o abstenir-se de fer-lo» (art. 573.1.1). Aquesta mateixa definició ens mostra una altra característica igualment important per a entendre la natura del tipus de violència que les autoritats estatals anomenen terrorisme: el fet d'esser exercida per grups aliens a l'estat i tenir com a objectiu les institucions de l'estat. Tanmateix, si el ventall de les accions materials constitutives de «terrorisme» és molt ampli (vg. art. 573.1 CP), la finalitat que defineix el tipus és força més restrictiva, perquè només pren l'estat com a bé jurídic a protegir (de manera que la violència de l'extrema dreta, per exemple, en la mesura que no té les institucions estatals com a objectiu, no en seria constitutiva). És per això que si, jurídicament, resulta qüestionable que la qualificació penal d'un mateix acte sigui diferent segons si la finalitat de l'autor és política o merament privada, el fet que hom també discrimini entre finalitats polítiques és una pura arbitrarietat. I és que la construcció del «terrorisme» com un tipus penal específic no és neutra, tal com mostren els fets que (a) les penes per actes considerats com a tals siguin més elevades (art. 573 bis CP) que quan no tenen aquesta intenció política, i (b) que tant aquests com la seva mera «apologia» siguin enjudiciats per un tribunal especial (l'Audiència Nacional). (a) contravé el principi d'isonomia declarat a l'article 14 de la Constitució espanyola, mentre que (b) vulnera el principi d'«unitat jurisdiccional» declarat a la mateixa llei fonamental (art. 117.5). Altrament, per més que l'estat s'atribueixi a si mateix a partir del monopoli de l'ús de la violència (tautològicament qualificada de «legítima»), des del punt de vista epistemològic és igualment mal format qualsevol concepte que no es defineix per la natura material de les accions que pretén descriure, sinó pel subjecte que les duu a terme.

II

Al Regne d'Espanya, el caràcter excepcional de les mesures previstes per la legislació especial actual per a combatre la insurgència es remunta a les acaballes del franquisme. En efecte, el Decret llei 10/1975, de 26 d'agost, «sobre prevenció del terrorisme», aprovat pel darrer govern de Franco, ja preveia la suspensió per dos anys del termini màxim de detenció de 72 hores (art. 13) i la inviolabilitat de domicili (art. 14), mesures mantingudes al Reial decret llei 4/1977, de 28 de gener, per a les «persones sobre les quals recaigui la sospita fundada de col·laborar amb la realització o preparació d'actes terroristes» (art. 1), la qual cosa, com ha apuntat l'advocat Juan Manuel Olarieta, suposava l'establiment de facto d'un estat d'excepció selectiu. Encara més greu resulta que la suspensió potestativa d'aquests drets fonamentals prevista en aquesta legislació especial atenyés rang constitucional (art. 55.2 CE), la qual cosa palesa que el constituent assumia que la insurgència seria un problema estructural —al capdavall, el règim de la monarquia reinstaurada es basava, i es basa, en la negació radical, entre d'altres, del dret a l'autodeterminació nacional, amb independència de si es reclama de manera pacífica o violenta— i, doncs, que la legislació excepcional esdevindria la norma. Bona mostra del que han avançat les garanties constitucionals en aquest àmbit des del final franquisme la trobam en el fet que, després de la reforma de 2015 de l'article 509 de la Llei d'enjudiciament criminal (Llei orgànica 13/2015, de 5 d'octubre, article únic), el període màxim de detenció per als detinguts per «terrorisme» sigui el mateix que el previst a l'article 13 del Decret llei 10/1975: deu dies. I és que, en aquest règim que tant es vanta de «constitucional», en l'àmbit de la contrainsurgència l'òrgan judicial competent és preconstitucional, com també ho és l'origen de la legislació que s'hi aplica.

III

Si el contingut de la mateixa legislació espanyola referida al «terrorisme» presenta nombrosos elements d'arbitrarietat, l'aplicació que sovint en fan la Fiscalia i nombrosos magistrats dista tant de la lletra que, en realitat, vulneren de facto el mateix principi de legalitat. En són exemples els casos 18/98 o Bateragune, on l'Audiència Nacional espanyola imposà condemnes per «col·laboració» amb «organització terrorista» o pertinença a aquesta a sense que ni tan sols s'hagués formulat contra els processats cap acusació de relació amb accions violentes concretes. En el cas de Fiscalia d'aquest òrgan especial, aquesta pràctica ha tornat a aparèixer amb la imputació de «terrorisme» (i, superant-se a si mateixa, també de «rebel·lió») a l'activista dels comitès de Defensa de la República Tamara Carrasco per accions de protesta política pacífica. Val la pena llegir l'argumentació de la Fiscalia —pròpia de Carl Schmitt, el jurista teòric del nacionalsocialisme, a parer del qual l'única distinció jurídicament rellevant en un procés penal és la que separa l'amic de l'enemic polític—: «l'activitat dels CDR no es limita a organitzar actes de protesta o d'alteració de l'ordre públic, sinó que s'ha d'emmarcar en un context més ampli, com a part d'una estratègia política que permet qüestionar per mitjans il·lícits les bases del sistema institucional».

Tot i que la llista d'accions que recull l'apartat primer de l'article 573 del Codi penal és prolixa (delictes greus «contra la vida o la integritat física, la llibertat, la integritat moral, la llibertat i indemnitat sexuals, el patrimoni, els recursos naturals o el medi ambient, la salut pública, risc catastròfic, incendi, contra la Corona, atemptat i tinença, tràfic i depòsit d'armes, municions o explosius, previstos en aquest Codi, i l'apoderament d'aeronaus, bucs o altres mitjans de transport col·lectiu o mercaderies»), enlloc no apareix l'aixecament de barreres de peatges, acció en què tampoc no concorre l'«aixecament violent» constitutiu del delicte de rebel·lió, tipificat a l'article 472 del mateix Codi penal. Ni tan sols el Decret 10/1975 s'atrevia a tant, atès que, si bé, de manera confusionària i malintencionada, es referia als grups «comunistes, anarquistes [i] separatistes» (art. 4), els qualificava d'«associacions il·lícites», però no de «terroristes» ni aplicava a llurs membres les penes previstes per als casos de «terrorisme» (art. 1-3). Tanmateix, les «argumentacions» de la Fiscalia del tribunal especial resulten força eloqüents sobre la realitat de l'«estat de dret» espanyol, quan de perseguir la dissidència es tracta i el que s'impugna és la unitat territorial o la forma política de l'estat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris