algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 26°
28°

El retaule sutjós de la Mallorca continental

Els textos del volum titulat Retaule sutjós de la Mallorca continental, l’autor dels quals és Marcel Pich, enceten una nova col·lecció de poesia que amb l’anagrama 31D (poesia), editarà Documenta Balear. El responsable de la singladura és Tomeu Martí i la idea del nou repertori és donar cobertura a obres que tenen dificultat d’accés a edicions convencionals. Una pretensió que tenen, els responsables d’editar, és la de revoltar una mica els gèneres establerts, donar una ocasió a propostes que pretenen un trencament amb l’immobilisme literari. Benvinguts, doncs, les autores i els autors, si estan disposats a córrer el risc.

Vaig tenir ocasió d’anar a la presentació del Retaule sutjós de la Mallorca continental, organitzat a Can Alcover a final del mes passat. L’acte el van protagonitzar l’autor i la professora Antònia Font, prologuista del llibre. Va ser precisament allí que Pich va plantejar la disjuntiva: els textos són prosa retallada, si és que és ver que no són poesia. Pentura sí; i què? Podrien ser lletres amb una ambició ampliada i ja bastaria de sobres. Per paga tampoc no és cert, que puguin ser definits com a prosa retallada, perquè si recol·locam la posició dels versos, no aconseguirem —si és que ens cal subratllar la jerarquia— cap narrativa elaborada amb una estructura lògica, equilibrada.

Quina mania que tenim d’establir cànons literaris. És igual; si de cas Pich enderroca, ja reconstruiran els especialistes. Volem dir que no està escrit enlloc, que ho pagui, que cadascú no pugui mirar d’escriure poesia a la seva manera. Allò que val és l’aptesa per emocionar, provocar una alçada, ben travada, de l’estat d’ànim del lector, i aquesta fita es pot aconseguir transcendint les fronteres conceptuals. O no és cert que l’avantguarda s’ha caracteritzat, principalment, per trencar convencionalismes i nomenclatures? Endemés, Pich no té la pretensió de ser considerat cap escriptor, l’únic que passa és que aquesta vegada ha volgut escriure.

Ha fet bé, aquesta nova col·lecció 31D (poesia), d’iniciar la singladura publicant aquesta obra, pel que sembla extraartística, de caràcter vital que, per ventura involuntàriament —art de la improvisació— , dinamita conceptes literaris. D’altra banda, aquests versos que corresponen al poema Faiçó 16, «A força de raó i caminar / m’he enamorat de la Barcelona que vull. / Ha estat un enamorament forçós i racional, / i per això preciós, volgut, / a cop de sabata, cigarro i cervesa, busos de nit/ i costes per amunt.», ves per on ens semblen una composició amb força càrrega expressionista.

Si el sentit comú és l’opinió comuna, l’escriptura de Pich opta pel recurs —molt utilitzat en poesia— de la paradoxa, com a forma de provocació a tot allò que representa un intent d’institucionalitzar el món. Hi ha molta afecció a la saviesa popular, en el llibre, però sense mitificar-la; ho aconsegueix gràcies a l’encertada interposició de la ironia. L’autor fa jocs de mans amb les paraules, una prestidigitació per dir que, cansat de ser optimista, ara ja vol ser lliure. Fa la impressió que els versos de Pich mesuren l’esperança sense perdre-la. Posem per cas, «Just un diumenge que emmudeix, / sense pel·lícules; / estimbat en si mateix. / Just jo, jo just. / Més aviat justet.»

En el pròleg del llibre, Antònia Font posa esment a la literatura de retaule. Hi podríem afegir que llegim una escriptura de faiçó calidoscòpica, que descriu de manera sincopada —com amb l’objectiu d’infiltrar-se en el sistema nerviós—, l’experiència. Una paròdia de Mallorca continental, i una mica lamentable, pel que fa al requisit del progrés i la qualitat vida. Pich ens presenta una escriptura desbaratada, en el sentit que té la intenció de desbaratar, amb voluntat de revolta literària i intencionalitat —tradicional en la trajectòria de l’autor— política. Vulnera tots els valors del mercadeig humà. Síntesi conclusiva de Pich, si més no aquest pic: diguem NO a l’adaptació a les circumstàncies que no controlam —una manera de capgirar l’avaluació de l’optimisme banal. Escriptura que es desplaça fragment a fragment, confrontada al tradicional conformisme illenc. Una performance —art d’acció— de versos un poc canalles que proporcionen un to independent de la literatura social que sovint ens presenten. En definitiva, expressió adequada a l’esquema popular.

Poesia; vet aquí un versos delicats, molt expressius, i s’ha dit tot: «La nostra existència sura / i és com destapar una llauna de beguda carbonada / i posar l’orella a l’obertura.» Escriptura útil que destarota concurrències i, per tant, fronteres, segons la nostra opinió.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris