cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 16°
18°

El fracàs de l'esquerra

El desconcert que domina el partit Podemos obeeix al fet que no és capaç de desencallar una mala conjuntura, la qual també determina una denominada socialdemocràcia ben instal·lada en el neoliberalisme econòmic i supeditada a unes estructures d’Estat que condueixen elements d’extrema dreta, hereus del franquisme. No hi ha manera, l’estat de benestar, fruit del conjunt de polítiques de caràcter reformista desplegades entre l’any 1945 i 1975, ha degenerat fins al paradigma actual, una refundació del capitalisme —globalització financera sense regulació— supeditada, en aquest cas i per a la nostra desgràcia, a la tradició autoritària dels governs espanyols. I d’aquí no en sortim.

El problema que té l’esquerra avui en dia, incapaç de superar, és que els mercats actuen en l’àmbit europeu i mundial i els gestors polítics, en canvi, s’han de limitar a fer el paper de gendarme local. Els dirigents socialdemòcrates europeus han renunciat al programa de John Maynard Keynes, fins a tal extrem que Syriza ha hagut d’acceptar la imposició d’una llarga llista de reformes dictada per la Comissió Europea; modificació del sistema de pensions, revisió de tota la despesa corrent (inclosos els serveis socials), flexibilització del mercat laboral, l’augment de l’IVA o les ja acceptades, per sempre més, privatitzacions dels serveis públics. Total, supeditació en comú al paradigma neoliberal.

Aquesta submissió abasta tota la socialdemocràcia europea. L’any 2011, PSOE i PP varen pactar la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola a fi de subordinar la normativa general al principi d’estabilitat pressupostària (dèficit zero), fixat per la Unió Europea. La prioritat absoluta és la de pagar el deute intern i els seus interessos. El nou paradigma estableix que tant si governen uns com si administren els altres, cadascú amb les seves correlatives aliances, més o manco naturals, l’objectiu ha de ser el de deteriorar el sector públic i carregar el cost del sacrifici a les classes assalariades: davallades retributives, deduccions fiscals no progressives, un augment considerable de l’IVA, increment de l’IRPF, retallades generals en la inversió de despesa pública, supressió de l’oferta pública d’ocupació, etc. El nou paradigma: reduir el paper de l’administració i foment de l’austeritat (el negoci privat) amb el pretext de ser més competitius.

La recepta l‘ha feta seva tota la socialdemocràcia europea, amb més o manco èmfasi, segons si hom governa o està a l’oposició. Si està a l’oposició, la tàctica consisteix a apaivagar la materialitat, a utilitzar una retòrica esmerçada a confondre els electors. Allò real, però, és el que s’ha denominat neoliberalisme progre, gestionat per aquells que consenten a fer concessions en els aspectes que haurien de ser fonamentals per evitar la injustícia social i que, tanmateix, basteixen amb una retòrica compensatòria que té per objectiu evitar el desgast electoral. Serviria d’exemple el vici de reivindicar el keynesianisme com a patrimoni quan la socialdemocràcia no n’ha de fer ús perquè està a l’oposició. El problema irresoluble que tenen, però, deriven en dos. El primer és que calen fets, no discursos, i el segon és que els damnificats, per mor de la subordinació general i permanent a les lleis neoliberals, no es llepen el dit i ja han començat a veure que una part de la retòrica progressista consisteix, per exemple, a renunciar a assenyalar els veritables responsables d’aquest desastre social i actual, les oligarquies que remenen les cireres. Sempre seguit, aquest progressisme, també determina l’austeritat —«L’austeritat no pot ser una condemna», va arribar a proclamar Hollande, en un dels seus mítings propagandístics. L’any 2014, quan ja tot feia preveure que Hollande acabaria per ser el president més impopular de la V República, en un altre intent desesperat per superar el descrèdit de la seva gestió, declarà: «La meva missió serà la de donar una nova dimensió a la construcció europea. I ho diré ben aviat als socis europeus i a Alemanya.»

Res, propaganda, perquè l’esquerra perd el seu paper quan renuncia a estar al capdavant d’un procés que ha de garantir el canvi social. Els fets desmenteixen la teoria perquè la veritat és que les suposades polítiques redistributives mai no es tradueixen en resultats constatables. És per aquest motiu que es succeeixen les populars alternances en la gestió del capitalisme, combinacions que, per a més inri, serveixen per fer creure que la democràcia està consolidada. Això passa quan l’esquerra fa seu el nou model (dominant) de la dreta, que és quan es produeix un curiós desplaçament que va molt bé als interessos de les oligarquies; com que s’ha tapat la viabilitat de cap alternativa real al capitalisme radical (pensament únic), és per això que per mirar de contenir millor, de manera més efectiva, la resposta popular a tal opressió, la dreta esdevé extrema dreta i l’esquerra passa a representar la moderació centrista. Les classes populars queden orfes d’interpretació política eficaç i l’esquerra dita real resta en l’òrbita de l’alternativa anarquista, per paga sempre tan poc operativa.

És en aquest moment quan tothom aspira a l’interclassisme o, tal com diuen ara, a ser transversals; per això és que ningú no recupera cap programa veritablement d’esquerra a través de la gestió institucional, perquè les institucions tenen l’aspecte de ser un limbe supeditat a les directius d’estaments superiors, controlats, naturalment, pels esbirros de les oligarquies. Aquesta connivència fàctica —ja s’entén que mai no explicitada a través de cap discurs— que mana la burocràcia, produeix frustració social i la progressiva criminalització de les respostes que són rebels i contràries a una democràcia, procediment que diuen que és representatiu, però que sobretot ho és de l’economia ultraliberal. Ha de quedar clar: qui diu que defensa suposades alternatives a l’explotació, a la infàmia i a la injustícia social permanent, té l’obligació de detallar-les. Qui no ho fa, serà acusat de complicitat i també responsable de l’auge que agafa el feixisme, reconvertit —la capacitat d’adaptació no és una facultat exclusiva de l’esquerra — a diverses formes de representació que són noves, el populisme de dretes. Com que el PP ja ha fet la feina bruta que ningú no ha estat capaç de neutralitzar, llevat dels catalans i dels bascos, ara les patums es poden permetre el luxe d’estirar la corda cap a l’extremisme que representaran, tan moderadament com els sigui possible, els de C’s. Ja sabem de sobres que una de les característiques del sistema abusiu és que després d’accedir al govern que ha de gestionar la burocràcia, tothom, més o manco, s’ha de comportar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per jbm, fa 23 dies

"Hi ha un terrorisme de base, que emana del control global dels doblers damunt La Terra, i que atempta contra tota La Humanitat" (frase del Papa Francesc en el tercer encontre internacional de moviments socials)

Valoración:3menosmas
Per Jaume, fa 23 dies

Qualsevol proposta ha de partir de la base de que s'ha de reduir el dèficit i el deute. Si no és així, l'Estat farà fallida, encara que es pugui retallar en temes de defensa.

Per altra banda, la solució per reduir l'atur i augmentar els ingressos de l'Estat està en el foment de l'activitat econòmica productiva. Cap partit d'esquerra posa l'èmfasi en una cosa tan obvia com aquesta.

Pensar únicament en distribuir la riquesa i no en augmentar-la de forma sostenible i no especulativa és una greu errada.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris