cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
21°

Les paraules són punys?

La pretensió d’al·legar legítima defensa, la del jubilat de Porreres que va patir diversos robatoris a ca seva, el darrer a final de febrer, em va fer pensar en el debat de si la resistència, davant una agressió clarament violenta —entrar a casa aliena amb actitud d’intimidar per robar, és un acte de violència—, convé que sigui pacífica. Millor dit; la violència, sempre la podrem evitar? Sembla bastant clar, descartada la retòrica farisaica o la superstició excessiva, que si hom pateix violació de la llar i que si a causa de l’abús, les criatures desemparades, per exemple, passen per una situació evident de perill, ha de posar mà al sistema de defensa que consideri més eficaç. D’acord, però i si l’agressió té caràcter polític?

El fet és que tal succeït em va dur a la memòria un debat que fa un parell d’anys hi va haver a la desapareguda llibreria Transitant, situada al carrer dels Socors de Palma. Allí s’hi va presentar el llibre «En aquesta gran època... les paraules són punys», escrit per Jordi Martí, regidor anarcosindicalista de l’ajuntament de Tarragona. El llibre està bé perquè és una nova aportació crítica sobre l’apropiació que fa el poder de les paraules i dels conceptes; del discurs social, en definitiva. Segons l’assaig, el poder sostreu les paraules al poble i les converteix en una tergiversació del seu sentit, en una depravació. L’objectiu d’aquesta pràctica és millorar el control social i, si hi afegim que el poder controla els sistemes de distribució d’informació, la hipoteca que pateix la població és de gran pes.

Me’n record que el debat va anar a l’entorn de dos conceptes; el de poble i sobre el pacifisme. A la presentació del llibre m’hi convidaren les amigues Maria Antònia Massanet i Teresa Gil, i també hi comparegueren els amics Pep Planas, Jaume Calafell i Manel Domènech, i si la memòria no erra, també Carme Gil, germana de Teresa. Hi va haver un debat previ sobre el fet de si l’anarcosindicalisme —el públic deixà de banda les diferents faccions— històricament ha sabut donar sortida a la seva teoria, tan suggestiva. La irresolució ideològica, en canvi, els faria estar en una provisionalitat permanent que dificultaria la definició pragmàtica. Han de ser sempre eventuals, els anarcosindicalistes, o són víctimes de la precarietat resolutiva? És com si estiguessin permanentment abonats al prestigi de la teoria, sense avenir pragmàtic; tot i que el fracàs que presenta la gestió de l’esquerra institucional ja comença a ser tradicional.

En veure la crítica referida a una certa discrecionalitat, a una certa impressió de conformisme displicent, alguns dels anarquistes presents defensaren els seus arguments. Ningú no pot negar, varen manifestar, que en el decurs de la història s’han aconseguint el que denominen «Victòries parcials que obren espais de llibertat.» Varen considerar d’aquesta manera la setmana gloriosa de Barcelona, o la setmana roja, tal com els obrers de l’època la denominaven, substantivació que no correspon a la institucional, que és la que ha passat a la història, la setmana tràgica de Barcelona de 1909. També hi va haver referències a l’aportació del Maig de 1968, etc... Un dels èxits morals de la teoria anarquista, segons va transcendir, està lligat a l’hàbit d’una contínua revisió de trajectòries i a l’autocrítica permanent. Ara, també hi va haver qui va esmenar que aquesta pràctica de representar tanta crítica i de repensar tant les coses; aquest hàbit permanentment revisionista perquè va a remolc de derrotes contínues; és a dir, per ventura n’és una conseqüència. En fi, l’èxit repetidament obtingut del capitalisme.  

L’aspecte que va adquirir el debat va propiciar la marrada cap al tema del pacifisme, del qual el llibre en fa defensa. Ara, la justificació no impedeix que Jordi Martí a l’assaig també defensi el compromís anarquista amb els fets de la setmana gloriosa de Barcelona de 1909. Així mateix, en el volum, Martí reconeix que va participar en un projecte de solidaritat amb el moviment zapatista de Chiapas. Per tant, també es va plantejar el tema de si el pacifisme ha de menester contextualització, o de si n’ha d’agafar la representació moral amb caràcter general, perquè si el pacifisme va ser efectiu per a la revolució de Gandhi, no ho va ser del tot per a la de Mandela. Recordem que en el moment de la seva darrera detenció, la policia sud-africana el va aplegar armat amb un revòlver. Era l’època en què els seu moviment d’alliberació nacional i antiracista estava immers de ple en aquest debat. Important desideràtum, molt sovint desplaçat per imperatiu realista. L’any 1936, les autoritats republicanes varen fer bé a defensar la democràcia amb la resistència armada? I en el cas les forces aliades, l’opció pacifista per plantar cara a Hitler, no hagués evitat milions de morts?

Una altra part del debat va girar a l’entorn de la denominació de poble, l’accepció clàssica que utilitzaven amb naturalitat els revolucionaris a principi del segle XX i fins ben entrada la dècada dels anys setanta. La Internacional Socialista, a partir del anys vuitanta aliada eficient del capitalisme, va acceptar la nova denominació, de caràcter menys determinant, més abstracta, de ciutadania. Recordem que el llibre de Jordi Martí es titula «En aquesta gran època... les paraules són punys.» Ara ja ningú no s’adreça al poble, ara tothom en denomina ciutadania. És curiós de veure que avui en dia l’únic partit que té un llinatge que en deriva és precisament un partit de la dreta, el Partit Popular. No és cap casualitat, aquesta usurpació. Mentre l’esquerra ha aspirat a ser interclassista, la dreta ha anat per feina. Naturalment que els canvis sociològics hauran de menester el replantejament de conceptes, però mai no s’han d’acomodar al discurs del poder perquè allò que la tradició republicana d’esquerra entenia que era el poble, avui, bàsicament, encara és ben vigent: el conjunt de persones que, d’una manera o altra, són víctimes de l’opressió oligàrquica i antidemocràtica.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris