algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 24°
30°

El 155 i el turisme illenc

En haver guanyat la guerra civil, superada la primera postguerra, Franco va estabilitzar, poc o molt, la societat espanyola i les autoritats engegaren el que es va denominar indústria turística de masses. Va ser a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX, quan els EUA ja havien decidit que el dictador podia ser un element útil i quan Europa contemplava aquella actualitat resignada i amb displicència; per al capitalisme els comunistes sempre varen ser l’única amenaça digne de reprovació.

En aquells anys, Mallorca no tenia res a veure amb el turisme; quatre romàntics que visitaven l’illa. Turisme de qualitat i prou. Mentrestant, l’Estat s’apoderà del fenomen, per les divises que la demanda havia d’aportar a un país que no tenia cap projecció industrial. El turisme i l’espoli fiscal dels indrets receptors va ser la gallina ponedora del ous d’or. L’Estat hi posà les infraestructures que va poder i els empresaris, ben relacionats amb el règim d’aquella època, tothom, va decidir que s’havia de projectar una indústria de serveis de caràcter popular, pobre i de quantitat, per obtenir de la millor manera les divises que el règim havia de menester.

Les zones d’explotació millor posicionades varen ser les del litoral, progressivament inhabilitades per cap altra representació que no fos la del gran negoci. Hagués estat possible, en aquell primer moment, planificar un turisme de qualitat? Sí, però no va interessar perquè les autoritats franquistes varen fer números. Turisme a preu accessible per a les butxaques de famílies europees de classe mitjana i popular, negoci a l’engròs sense reparar en les conseqüències.

En aquella època els grups ecologistes estaven prohibits. La primera vegada que compareixeren, si no vaig errat, va ser amb motiu de l’acció que varen fer els de Talaiot Corcat a Sa Dragonera. Els defectes provocats, però, ja eren similars als d’ara; la part consumida —recursos naturals lligats a la depredació a través la planificació d’infraestructures posades al servei del negoci privat, pagades amb els imposts dels ciutadans— valia molt més que allò que reportava els beneficis, en termes de rendibilitat social. Duros a quatre pessetes, tal com podem comprovar avui en dia.

A mesura que passaven els anys el marge de benefici, dels qui feien negoci, s’anava engrandint. A costa del mal repartiment dels guanys, el capitalisme que ara s’ha reconvertit en neoliberalisme, millorava posicions, al preu d’una progressiva reducció de drets i de llibertats. Podríem dir que l’article 155 de la constitució espanyola (supeditació legal als abusos del poder i de l’oligarquia corrupta) ja fa temps que a les illes Balears l’apliquen a l’economia del territori; de manera tàcita, naturalment, i pràctica. El neoliberalisme no és més que una regularització bàsica que, sovint, abusa dels marges que freguen la il·legalitat, per suposat dissimulada. Per exemple: l’administració no pot posar inspectors perquè les lleis capitalistes europees impedeixen la despesa pública per a tal inversió i, per tant, submissió a la legalitat vigent. L’aplicació del 155 no ha estat més que una garantia per tal de preservar el nivell abusiu de les oligarquies estatals, explicitat al Principat només per mor de la rebel·lió civil.  

Complementàriament al mal finançament que pateix el territori, o a la supeditació que tenim a la dependència de la mala inversió en infraestructures, tot això vinculat a l’espoli fiscal que necessiten, la invasió del turisme de masses va permetre que molts europeus, de classes socials diferents, entrassin en el mercat turístic i immobiliari, gràcies a la fortalesa de la seva moneda. Negoci rodó per a l’Estat, a preu barat i acabat. Moltes urbanitzacions illenques s’han fet perquè s’hi poguessin instal·lar una quantitat ingent de ciutadans estrangers que han pogut comprar terrenys, cases i apartaments; sempre avinents del litoral. Aquest model de creixement va representar la degradació de la bellesa del paisatge, canvis en l’urbanisme, en l’arquitectura tradicional i dels costums. La denominada Transición no va esmenar aquesta tradició, la va impulsar més.

Sovint s’ha dit que el poble de les illes, els ciutadans que no tenen accés a la presa de decisions importants i que, d’una manera o altra i amb més o manco marge de maniobra de les seves institucions, en són víctimes propiciatòries, sovint s’ha dit, doncs, que aquests ciutadans n’han estat còmplices del model perquè, poc o molt, se n’han beneficiat. Crec que no és cert. El gruix de la població, a finals dels anys 50, era de gent pobríssima i no hi havia res pus que escassetat. A partir de llavors cadascú va sobreviure, va anar passant, així com li va ser permès, sempre supeditat a la història plausible, a base de necessitats creades i suportades, sovint artificialment. De tota aquesta conxorxa corrupta, els demagogs varen fer creure que, l’actual, era el millor model de creixement possible.

La gran farsa —dissimulada durant uns anys per la imaginació que hi posà la propaganda empresarial, vinculada al poder oligàrquic— ara podem comprovar que se n’ha anat a porgar fum. Fem esment a l’actualitat, auge de l’economia neoliberal a propulsió; tota casta d’abusos econòmics i laborals, que els han fuit de les mans i que no poden controlar sense l’ús de la violència impune i la progressiva restricció de llibertats. Primer va ser la llei Mordassa. Després l’article 155 que ja era d’aplicació de facto; simplement és que els catalans els han obligat a explicitar-ho. En fi, Catalunya no es pot independitzar d’Espanya però ningú tampoc no pot qüestionar, amb eficàcia, les fases del capitalisme.

Tres exemples dels actuals abusos perpetrats pels serveis de l’oferta complementària turística, incontrolats i permesos: la infecció hepàtica provocada per un restaurant de Palma i l’empresa d’Inca que rehabilitava productes alimentaris en mal estat. El tercer és el servei d’ínfima qualitat que ofereixen restaurants de Palma. Gairebé una selva, vaja. Faig esment a Palma perquè en el decurs dels darrers quinze dies he tengut oportunitat de comprovar-ho en persona. He menjat merda, però molt ben decorada i fins i tot gustosa. No són beneits, el problema que tenen és que no podem evitar que faci mal, com ha estat en el meu cas, sense arribar a l’extrem d’infectar-me. És qüestió de temps que hi hagi un denou. La percepció que hom té quan passeja per Palma, més bo de veure per mor que augmenta la massificació, és de desori molt general.  

Amb motiu del cas del restaurant que va provocar l’hepatitis i del cas de l’empresa acusada de contaminar aliments adreçats al negocis turístics, ha transcendit, ho ha publicat la premsa, que l’administració no té prou mitjans per a controlar els fraus empresarials. Doncs, precisament d’això va l’article 155 constitucional, de provocar indefensió entre els ciutadans, la sensació d’abús de poder i d’impunitat, per tant, la sensació d’indefensió. Aquest és el caràcter que té el neoliberalisme econòmic.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris