algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
23°

Valtonyc, les teves paraules útils,...

...ben arreglades, de llargarut itinerari.

¡Arriba España!
I a callar, s’ha dit!
Com ho direm, si callam?
Llegim Saviano
i ens aboca fins a la cara alta
la taca sollada del dret del lladre
que ens vessa a gran raig
per la mesura de la vesícula,
plena d’olives trencades,
àcides i salades de cruis.
Fem memòria, de llarg:
què ha estat de n’Urdangarín?
No ho sé, tu. I no res.
Mentida deliberada, dissimulada
en cursiva, sota amenaça
de cop d’estat imminent,
per si no hi sentiu bé,
i de repartir ventim.
Esment per damunt de paraules,
de mala cara obtusa i de punta,
que vol dir esmussa.
Exhibició sense vergonya
de ser vists culpables per tradició
que ens cau plena damunt
i a caramulls per delit del seu poder
sense aturall de cap límit.
Conducta de vida de sobreviure,
a força de pagar penyora,
que van generosos de grassos
amb més de tres-cents anys
demés abans d’acabar,
com si tot hagués de ser
una mala cosa de poc profit
del tot, si és que no gosam,
o perquè badam o per ser traïdors,
que arriben com sempre amb recursos
de força, amb violència deixondida.
Pensar i no tenir sentiment,
com un estat d’ànim que deplora
la renovada trencadissa, de resultes
dels abusos ben aconduïts
amb mala sang que vessa;
d’aquesta manera ens fan la baga al coll,
en el camp de batalla retuda
si no anam bé de cap viu.
Regalima així de cap per avall
la sang groga, el color de tant podrit
com està, la de la ganiveta
de rematar incompetències,
les que s’empassolen, també
la de la darrera paraula del vot,
despullada, descalça; i si no
hi ha bonda, la del cent
cinquanta-cinc vegades no, o faràs un tro.
De l’Estat —de coses— que no rutlla
cercarem les entranyes
de qui té més barra que justícia,
ara que hi veim clar
amb el sentiment fet a mà:
ni de bord ni de fat
ningú no n’ha de voler cap.
Ha arribat l’hora
de tot el que s’ha de fer bé;
de la mala situació migrada,
decantada de fosca,
a favor de la nostra professió,
la del coratge, la de pegar mastegots
de bergant d’edat tancada,
en honor de la mala bava
amb l’ofici de fer revoltes,
de cinc en cinc, com els manats
de fulles de ravenets abraonats
de bell nou d’un rosa estufat
perquè a la vista compareixen
els altres homes, durs de sentiment,
en forma de cavalls i un de mig mort,
com el de don Vito de Florida,
amb el coll destriat
a mode d’advertència ruda.
Gent nostrada,
ordenam obrir les pipelles,
les de la batalla que pertoca,
entrada de fosca:
l’home és més lliure del que pensam,
contra el crim i l’extorsió reial,
sense remei de gernació que no coneixia
ni ha conegut mai la vergonya.
No haurem d’esperar pus mai més
cap nova lleva de ser valents
perquè ja hi som tots, iguals
que els del sindicat dels ports,
els d’Amèrica contra els gàngsters,
ben girats i que feien planta
i amb dèficit social massa poc natural,
ara que les persones ja s’han aturat a pensar,
com qui hagués cercat, trobat l’abús,
la corrupció, la violència,
l’extorsió, la mala monarquia;
tot fet a mida per a la mesura plena,
la de la revolta que cerca
la bona forma mudada que gairebé ja té,
de creació popular contra la consuetud indeguda
dels que manen encàrrecs i amb càrrecs,
a cop d’escarada, escorxats ja els indígenes
que així mateix saben remugar,
carregats de poals plens de caràcter
i d’armes descarregades de més.
S’ha acabat ma vida d’aquesta manera,
tota mudada de dol, condormida;
si la pau ha de ser pertinent,
val més que primer el cor
acabi de ser tan rutinari:
mai més no signarem papers
que ara s’enconen abocats
al costat del dret dels nostres ulls,
contractes de testament
que fins avui havien fet pudor
de mort assassinat, la mateixa
que la dels sequaços que hem dit de Pensacola,
fetor especialment fermada,
talment insaciables de sobres.
Insaciables o insociables? També.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris