algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
14°

La decepció comprometedora

Per què la ingesta abusiva d’alcohol no treu credibilitat a l’artista? D’on ens arriba, aquest prestigi? Doncs de la discriminació i del prejudici, de creure que el costum alcohòlic perverteix segons l’escala social. La gatera, en el cas de l’artista, sol ser un accident celebrat; una mera extravagància comprensible que compensa l’afany creatiu; per paga tan fatigós! Més enllà de la creació literària, ja és un vici mal d’empassar, com si el brandi o la ginebra fossin part, molt útil, dels ormejos que usa el pintor o el poeta. En aquest cas, la veritat del vi és suprema. L’escriptor borratxí té bona premsa perquè la superstició imagina que la creació artística ha de menester un extra per a l’entusiasme, un superàvit; l’estimulant químic. I un be negre! Excuses de mal pagador, tot això d’haver d’enterbolir la raó per estimular la creació, encara que Josep Pla estava convençut que beure vi en excés provoca una literatura saltironejant i agressiva perquè fa perdre aquesta cosa tan avorrida que és l’enteniment.  

L’artista que beu de més —què significa beure excessivament?—, aficionat a la melopea de cada dia, simplement perquè beure amb moderació no li basta, és com la resta de persones que beuen perquè desconfien de la consciència sòbria. Res pus. Qui no troba motius naturals per a l’entusiasme, en cerca d’addicionals; el remei artificial per al desordre espiritual. Tot legítim i comprensible, descomptats els de la vulgaritat moral. Igualtat de condicions per a tothom, pel que fa al costum del consum alcohòlic, perquè beure significa posar un punt i seguit, però tanmateix posar un punt a la crueltat quotidiana, com qui posa un parèntesi que li permet accedir a unes lleis siderals i eternes molt personals; derrota del temps, com la que persegueixen els místics amb l’abstinència extrema.

El bevedor se sent més viu, amo de tot allò que és ell, gràcies a un grau de lucidesa diferent, una realitat tan quimèrica com ho pugui ser qualsevol altra, allunyat de la convenció de cada dia que els altres també dejecten, però que no arriben a canviar mai de cap manera. Així és com els bevedors transcendeixen el seu entorn i derroten el seu espai, des d’una orientació diferent, tal com saben i poden. El bevedor, tant si és artista com si és un buròcrata, és una persona que ha abandonat la societat; el seu enterboliment, mística de bar visionària, és una experiència que li proporciona autonomia, com la de qui és capaç d’arreglar-se-les per ell mateix; un recurs íntim, alternatiu a l’oferta pública, clarament ineficaç. El seu recurs és un excés, és cert; talment l’alternativa del salari mínim interprofessional que paguen els empresaris amb el permís legal, perquè tothom prova de sobreviure de la manera que troba més oportuna. O no ho és, un excés, l’explotació laboral humana? Què passa, que només pot ser irresponsable segons qui? En tot cas, el bevedor només és responsable del conflicte que té amb ell mateix, deixant de banda, de moment, el tema que origina tal contesa.

Descartada la mitologia i el valor simbòlic —ni tan sols això—, el bevedor cerca una tercera via, un projecte vital que obeeix a la seva raó i li permet no haver de pactar amb el dimoni, allò diari i barroer que provoca malestar concret. El bevedor cerca la nova dimensió, tapant forats, cosa que li proporciona, a tot estirar, una angoixa abstracta que permet ser un personatge múltiple. Ja basta, de moment. Tendències autodestructives? La primera percepció judicial és la perversa. Capgirem la moral del delicte; per paga n’hi ha tantes de tendències que socialment són autodestructives. El que passa és que, sovint, les alternatives individuals duites a la pràctica són les més comprometedores. Si el dret a la veritat individual no és escoltat, sinó prejutjat, és perquè molesta, destorba. En aquest cas el fracàs és comunitari, sobretot el de la gent conforme, adscrita al costum condret.

El bevedor fracassa, sí, però només perquè aconsegueix no integrar-se. Fracassen encara més les revolucions que sempre acaben adaptades a les circumstàncies de la llei universal. Bevedors flagel·lats —i venga donar creu!—, acusats de ser gent indesitjable —ofensiva responsable de tantes desaparicions prematures— precisament pels sequaços de la moral que són els responsables d’allò que de veritat és la depravació social. Aquesta gent que predica l’abstinència i no té esment dels cantons extrems i materialistes de la vida que la dificulten, ni denuncien la maquinació del negoci del vi, ni se’n priven. Endemés, tal com va dir l’escriptora alcohòlica que, entre uns i altres, varen aconseguir redimir, a força de sermons i de la propagació de mites, «Sí, a la fi he deixat la vinassa, però de llavors ençà no tenc les coses tan clares com abans».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris