nubes rotas
  • Màx:
  • Mín:

El nacionalcatolicisme judicial en acció

No és cap novetat que la llibertat d'expressió no gaudeix de bona salut en aquest estat, que, igual que el règim que el precedí i, en realitat, que tots els estats del món, nega que hi hagi processos polítics en els seus tribunals, però, alhora, manté el delicte d'opinió (especialment quan s'exerceix contra les institucions de l'estat o d'altres d'especialment protegides per aquest) i, en alguns casos, fins i tot preveu tribunals especials per a enjudiciar-los. Es tracta d'una mostra més de la pensadoble orwelliana de les «nostres» autoritats i llurs amanuenses, la qual, en la tradició borbònica nostrada, adopta la forma d'obrar de manera «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». La religió i l'Església catòliques són, probablement, les institucions que, sense esser part de l'Estat espanyol, gaudeixen de més protecció dins el seu ordenament jurídic. Així, tot i que l'article 16.3 de la Constitució declara que «cap confessió té caràcter estatal», tot seguit estableix que els poders públics han d'establir «relacions de cooperació amb l'Església catòlica». Aquestes es concretaren en els quatre acords de 3 de gener de 1979 entre l'Estat espanyol i el Vaticà, pels quals aquell reconeix un munt de privilegis a la religió i l'Església catòliques, entre els quals destaquen els següents:

  • la restricció de la llibertat de càtedra per no contradir la doctrina cristiana ―heus aquí l'origen de l'expressió de moda entre els polítics de l'establishment als quals molesta que es parli, s'escrigui o es pensi i que, casualment, sempre tenen problemes amb artistes i ensenyants!― (art. I de l'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre ensenyament i afers culturals);
  • l'oferta obligatòria a tots els centres d'ensenyament de la doctrina catòlica, i impartida per personal designat pel bisbat (art. III);
  • el dret de l'Església catòlica a establir centres docents no universitaris (art. IX) i organitzar cursos a les universitats públiques (art. V);
  • el sosteniment amb recursos públics de l'Església catòlica i un caramull d'exempcions fiscals per a aquesta (art. I, III i IV de l'Acord sobre afers econòmics);
  • l'assumpció del calendari catòlic com a calendari festiu oficial (art. III de l'Acord sobre afers jurídics).

Aquesta sobreprotecció arriba fins i tot al Codi penal, amb nombroses restriccions a la llibertat d'expressió per motius religiosos. En efecte, l'article 525.1 («escarn dels dogmes» d'una «confessió religiosa») convertiria en delictiva qualsevol explicació teòricament elaborada i empíricament fonamentada dels fenòmens físics, químics o biològics, com també nombroses obres literàries i cinematogràfiques i el gruix de la filosofia a partir de la Il·lustració. Cal fer notar que aquest precepte no s'aplica a la protecció de qualsevol altra creença, la qual cosa palesa novament el privilegi de què gaudeix la religió, com també s'ha de recordar que ha estat obviat quan l'«escarn dels dogmes» es feia de religions altres que la catòlica. Així mateix, hi ha un precepte específic (art. 523) sobre els actes contra cerimònies religioses en centres de culte ―la dicció del qual no exclou els actes no violents―, separat del precepte sobre accions adreçades a impedir el desenvolupament d'altres reunions o manifestacions autoritzades (art. 514.4), amb penes notablement més altes, la qual cosa és discriminatòria i vulnera el principi d'igualtat dels espanyols declarat a l'article 14 de la Constitució. Doctrinalment, també és qüestionable que hi hagi un dret a la llibertat religiosa separat dels drets a la llibertat ideològica, de pensament, d'expressió, reunió i associació. I és que tant la Convenció Europea per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (art. 9.1) com la mateixa Constitució espanyola (art. 16.1) subsumeixen en el mateix precepte la «llibertat de pensament, consciència i religió» (CEDH) i la «llibertat ideològica, religiosa i de culte» (CE), per la qual cosa els atacs contra actes religiosos autoritzats haurien de figurar a l'article 514.4 ―i amb les mateixes penes― i manca de base dogmàtica el tractament singularitzat i privilegiat de la llibertat religiosa. Encara més inacceptable és que la legislació espanyola reculli com a tipus penal un concepte religiós, com és el de «profanació» (art. 524), amb independència de si aquest conté violència, danys o vulneració de drets o no. Per tant, hi ha motius per a sostenir que aquests preceptes contenen restriccions desproporcionades dels drets a la llibertat d'expressió, reunió i manifestació reconeguts als articles 20.1.a i 21.1 de la Constitució espanyola, encara més si s'interpreten com aplicables també a actes no violents.

A la sobreprotecció jurídica, hi hem d'afegir la sobreprotecció judicial. La condemna en primera instància de la regidora de l'Ajuntament de Madrid Rita Maestre ―cassada posteriorment per l'Audiència Provincial―, la de l'activista gironí Jaume Roure i la de les cinc feministes mallorquines en són mostres especialment punyents. En tots tres casos, les accions encausades foren protestes no violentes i, en els dos darrers, l'objectiu era denunciar la contrareforma de la legislació sobre la interrupció voluntària d'embaràs que aleshores projectava el govern espanyol, com també la connivència que hi tenia la jerarquia eclesiàstica. A més a més, en tots dos casos el tribunal considerà acreditat que les activistes havien actuat de manera pacífica i sense intenció de dissoldre la cerimònia. De manera que no es tractava d'atacs contra la llibertat religiosa, sinó d'actes de protesta política, per la qual cosa no es pot al·legar vulneració de l'article 16.3 de la Constitució, i el fet de pretendre aplicar-hi l'article 523 del Codi penal justifica, com feren les defenses, demanar al tribunal que plantejàs una qüestió d'inconstitucionalitat del precepte. Els tribunals, en canvi, negligiren el context i la intenció polítics de l'acció i, espúriament, pretengueren deduir del simple principi de llibertat religiosa ni més ni menys que la persecució penal dels actes de protesta pacífica dins esglésies contra les posicions polítiques de la jerarquia episcopal.

Finalment, la conjunció entre els tribunals i l'Església i el caràcter polític del procés resulta especialment evident en el cas de les feministes de Palma. D'antuvi, la posició del bisbat diu molt poc en favor de les doctrines que predica; primer, perquè, en contra de la posició del capellà que oficiava en el moment de l'acció, denuncià les activistes, i després, com és tradició en aquesta institució, perquè maldà per imposar-los una retractació, mitjançant l'amenaça penal. Encara més escandalós, però, fou que el mateix tribunal se sumàs a l'exigència d'actes de fe i empràs com a argument per a la condemna el «poc sentiment» amb què que les activistes lamentaren «els perjudicis o molèsties causats a les persones concretes que hi havia», o el fet que «pertanyen a un grup organitzat que duu a terme reivindicacions i campanyes». Heus aquí, doncs, la pensadoble de la delegació illenca del nacionalcatolicisme judicial espanyol: afirmar retòricament els drets a la llibertat de consciència i associació, però negar-los per la via dels fets, en donar rellevància penal a un fet purament declaratiu com és (l'absència de) retractació i a la pertinença a una determinada organització política juvenil.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris