cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 21°
22°

Estau 'outside', jove

Les coses només es veuen, s’entenen, després d’haver passat del tot, advertia Blai Bonet. És per això que el poble veu passar les legislatures de la política amb indiferència humorística, per mirar de posar, tot u, coratge i paciència. Però per sort i per aprovació general, l’efusió humorística sempre ha estat comprometedora, autodefensa efectiva.

Bono!, i encara sort que tenen els legisladors que el jovent —santa innocència o mal cor, depèn dels districtes de Ciutat, allò que diuen que va per barris— fa el paper que toca, el que correspon a la lleva pobra. Quina angoixa, això de badar la joventut mentre diposita la predilecció dins l’urna. No es cansa de provar-ho, la jovenea no es cansa de provar de renovar les coses, perquè encara són uns brusquers.

No tenim cap dret de criticar molt els juvenils, tothom és ximple qualque vegada; tothom vol fer de protagonista, descomptats els llibertaris —talment els haguessin donat calça d’arena de més i per això sempre tan mal casadors. És admirable, el jovent és com si estàs fet de pasta de pinyol vermell des d’antuvi; d’un material que permet no perdre els alens, és ben cert, fins sempre seguit de bell nou renoven la seva ambició, entusiasmats com van amb les beques formatives i l’equipament esportiu. Els pobres, és clar, perquè el jovent amb solvència de casa bona ja s’ha tret l’embalum de sobre, la impressió entusiasta de la primera campanya electoral de la nostra vida! Aquests, els de la gent condreta, els professionals de la nomenclatura, els de la responsabilitat garantida, sempre guanyen l’escrutini per això, perquè són solvents. Passa com en les guerres, els més complidors sempre són els mateixos pobres. I quin remei! S’hi juguen l’honor de les sivelles o la pena de presó. Uns han de ser responsables per llei i els altres no hi veuen l’inconvenient, ni la causa, la dels homes socarrats.

Vostè vota, padrí? És que fa peresa veure tants dirigents socialistes del PSOE que mai no posen la moció de censura, segurament perquè són polítics mal conduïts. Tant de seny, massa preservació moderada, fa dubtar de si és cert que, en la realitat, volen tantes coses com demanen, de les que combinen per Castella, perquè l’escena política ja sembla tan única que pareix immobilista, com si hagués de ser un tema absolutista. Vius han d’anar perquè aquest peregrinatge guiat amb tanta poca perspectiva, pot afartar el jovent abans de l’hora prevista pel Sistema de calcular les coses i els inconvenients, de tan amagrits com estan, rigorosament, els afers del món d’ossada descarnada.

Davant aquest escenari, on la situació ja ha arribat a la categoria de demora social —comuna autoconcentrada —, fins els somnis són malmenats, ombres que declinen. Els juvenils han de ser els autors lliures. Autors de què, padrí? El vot, la primera ganivetada, si un cas. Un esqueix de primer grau a les quimeres per capgirar la budellada del ventre, provocar una indigestió de mala persona, perquè el món ha de ser versàtil de veres; això com a cosa prevalent. On anirem a parar, si no, els pobres d’esperit? I dels pobres de solemnitat, què me’n deis? A porgar fum, descartats per comunistes que volen xorcs, embaumats amb la democràcia, la de la versió borbona i guàrdiacivilitzada.

Padrí, voleu dir que han escabetxat la democràcia? Ve d’enrere; o no hi veus, bergantell? Els fets s’han d’observar bé. Amb l’afegitó de la tropa reial ara ja sumen més de cent cinquanta-cinc decrets de nova trinca i han dit les coses clares i la xocolata espessa: reservat el dret d’admissió i despatxats amb males arts i en castellà, per inri de part nostra, el poble. I encara a damunt perquè la justícia ha anat a prendre pel siulo del sereno, a la baixa, com els desnonats, que som nosaltres, els que sabem totes les poques coses permeses i amb presa vigilada.

La tècnica social, no reposarà les coses? Mai de la vida. Es fa enrere; segons la tradició, tomba el coll d’un costat, amb el posat de qui sols enyora una altra realitat, la vertadera d’una altra banda, per natura esguerrada, tal com si la veritat d’ara hagués de ser una maledicció clàssica, com si el dret a fer mal hagués de ser de bon de veres i natural, amb arguments necessaris i substantius. I tot d’aquesta mala manera fins que la passió cremarà, talment el pecat que ha de menester redimir per no morir de dolor. Quan serà? Ningú no ho sap, però el percussor no l’hem de picar cada vegada que donen el sus, de quatre en quatre de grapes, com pregona la teoria idealista, angelets del cel en acció de guerra contra els humans de la més noble causa. De quatre en quatre? Anys. Quina? Quina què? Quina noble causa, padrí? La de botar per damunt la pena. I la democràcia? De trossada xereca. Jove, la democràcia deu estar en reparació, talment la misericòrdia. L’esperam com qui esperava aquell Godot que no arribava mai.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris