nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
16°

De la mentida a la postveritat

A l’hora de valorar l’activitat pública de les persones que es dediquen a la política, dels servidors públics, hi ha element que penalitzen, que fan baixar la consideració de les persones que es dediquen a aquesta activitat. Els elements que penalitzen són diferents segons els llocs del món a què facem referència. Per exemple, a l’Iran o a la seua enemiga l’Aràbia Saudiat penalitza fortament el fet de no ser prou pietós. Un dels valors fonamentals per a un dirigent d’algun d’aquests països (o de qualsevol dels de la seua òrbita) és que hom tengui una pràctica religiosa (i unes manifestacions de caire religiós) absolutament impecables. Si un té una pràctica religiosa laxa o diu coses que no van d’acord amb el dogma, automàticament resulta penalitzat. En els dos casos esmentats, és tan directament penalitzat que no pot participar en la vida pública.

Als Estats Units d’Amèrica, per exemple, també la vida pública està impregnada d’una forta religiositat. Té a veure amb els pares fundadors de la nació, amb els purs entre els purs, als pares peregrins, a la gent de Mayflower, als exiliats per motius religiosos d’una Europa on eren perseguits… Pràcticament tots els líders destacats dels Estats Units són practicants d’alguna religió. La diferència amb els països esmentats al principi, és que a Amèrica hi ha llibertat religiosa. I que hom pot ser baptista, anabaptista, catòlic, reformista, musulmà o el que sigui sense que això, per se, li suposi cap tipus de penalització. De descreguts, en canvi, n’hi ha hagut pocs que hagin destacat en la vida pública americana. Supòs que això està en consonància amb el fet que el setanta-i-escaig per cent dels americans pertanyen a alguna església.

Sí que penalitzen, en qualsevol cas, l’engany i la mentida. A Amèrica hem vist estroncada la vida política d’un president perquè havia enganyat la seua muller amb una becària, o hem vist vides polítiques estroncades abans de començar perquè hi havia hagut engany o mentida per enmig. Enganyar és inacceptable. Mentir també. Automàticament, a Amèrida, algú que ha utilitzat la mentida amb finalitats polítiques queda fora del joc públic. Malgrat aquest fet, ben constatable i documentable amb nombrosos casos fins al passat més recent, la campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència dels Estats Units va començar a posar aquest principi en qüestió. Segurament, hi haurà un abans i un després d’aquesta campanya electoral. I no sabria dir fins a quin punt aquest fet guarda relació amb la condició de Trump d’estrella de la televisió americana.

A Europa, la mentida no penalitza com als Estats Units. L’engany –i menys si es tracta de qüestions personals, especialment les referides a la vida íntima- no és tengut en consideració en la mateixa mesura. Entre nosaltres, la vida privada és privada, i els polítics, igual que la resta dels ciutadans, tenen dret a la intimitat. Per això, si algú ha tengut relacions sexuals fora de la parella o si ha fumat porros de jove no té res a veure amb les pròpies capacitats per desenvolupar correctament un càrrec públic. Ni per merèixer o no la confiança dels electors. La mentida, o la mitja mentida, és tota una altra cosa.

En alguns estats d’Europa, bona part dels ciutadans fins i tot justificarien la mentida si és per una “bona causa” (és a dir, per una causa que vagi d’acord amb els principis de qui ho defensa). Si mentesc per allò en què crec, i això quadra amb el que creuen determinats electors, no hi ha penalització. Aquest fet deixa la política en una mena de llimb altament perillós. Perquè no és que ara puguem sospitar que de vegades se’ns diran mentides d’una manera conscient, sinó que podem estar segurs que això serà així, i que, a més, qui ho farà no serà conscient que faci res mal fet, sinó, ben al contrari, també ho trobarà acceptable, si la causa ho justifica.

Digueu-me antiquat, però això de la postveritat em fa una mescla d’aversió i de, directament, fàstic. Qui utilitza mentides o mitges veritats per aconseguir els seus objectius polítics, des del meu punt de vista, automàticament queda desautoritzat i, només per aquest fet, ja no hauria de merèixer la confiança de ningú. Al final, emperò, el que mana és el vot dels electors. I, si va per a aquells que els conquereixen amb mitges mentides, mitges veritats o postveritats, ens hem d’aguantar. Potser els de la meua generació ja començam a ser part d’un altre món. No n’estic segur, però em continua fent curiositat d’explorar-ho…

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris