nubes rotas
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°

La voluntat inexpressiva

La revolució té una gran predicació merament teòrica, però hi ha una fórmula revolucionària que ha aconseguit ser pragmàtica; és el cas de l’antiliteratura, la poesia de l’enderroc o de la deconstrucció. Ni tan sols el simbolisme romàntic o l’avantguarda; el surrealisme només seria un precedent d’aquesta voluntat d’exterminar els gèneres, els estils literaris. Aquesta contraliteratura és com pegar una estocada a l’immobilisme de la tradició formal i a les simplificacions diverses, compromet el discurs reglamentari optimista que il·lusiona i converteix, sempre, la presència dels fets reals en mera ficció, la veritat que és mentida.

Escriurem d’una tirada ràfegues, indiscriminadament; tal és el gust d’aquests poetes, addictes a l’antipoesia. Trencar els límits inveterats que han volgut fer de la poesia un gueto elitista. Els versos deconstructivistes tenen un alt contingut ideològic, però només el de la demolició del redactat convencional que, a damunt, té pretensions, perquè per aquests poetes, al darrere de la tradició formal artística, s’hi amaga, encara, una forma de domini, tot i que simulada. Estar a l’aguait vol dir estar sempre pendent d’una destrucció del llenguatge que, si un cas, ha de permetre reconstruir sense nous dogmatismes. Escriptors contra les jerarquies literàries que conformen una endogàmia de poetes que fan crítica literària, són membres de jurats de premis i duen una vida social amb voluntat representativa, per exemple.  

Els escriptors d’aquesta antiliteratura no es consideren ni tan sols escriptors. Tothom pot ser poeta perquè tothom pot fer expressió poètica; sovint de manera inconscient, però també capaç de construir vida en l’extraradi artístic. Desmitificació radical de la poesia; escriptors que menyspreen fins i tot el qualificatiu. L’objectiu és el de dinamitar des de dins, desescrivint versos i estrofes, malbaratant paraules, per tal de desorganitzar, lingüísticament, la lletra emissora d’una realitat imposada, la quotidianitat fabricada. Estam davant un art mal de qualificar, impossible d’interpretar, de catalogar, amb la màxima ambició subversiva. Poetes que ridiculitzen allò que s’entén per èxit literari, que aspiren a una minorització conscient, base d’operacions radicalment independent i veritablement eficaç perquè només des de la consciència del fracàs s’obrin oportunitats.

Fracassam perquè no ens adaptam, etziben. Vet aquí la veritable redempció. Renegar per afirmar, és el que feia, i opinava Carles Hac Mor. Rompre categories, única intencionalitat. La poesia de la deconstrucció ens aboca a l’inoït, a la incomprensió; per això no hi ha estaments, ni formalitats, per tant. D’ordre preestablert troben que ja n’hi ha de prescrit abastament. La perfecció és totalitària, diuen ells; per tant, cal rompre les costures dels marges. Incoherència contra l’ordre lògic; la paradoxa i la contradicció, ideals per a provocar la deflagració, el tir de gràcia a la semàntica, bastida des de la gramàtica normativa, l’ordre sintàctic i conceptual. Un ús de la paraula que és especial; impossible de vocalitzar amb normalitat cap dels seus versos, versos que semblen expressar una protesta punyetera, greuges inflamats.

Si admetem que la vida social és esbojarrada, precisament per mor de la convenció de la gent que sovint actua irracionalment, aquests escriptors que diuen que no ho són, procuren que l’antipoesia ho reflecteixi. Anorrear tot el sistema lingüístic per tal de liquidar els arguments que, tanmateix, sempre ens aboquen a malentesos. La pretensió que tenen és la de desil·lusionar, desvinculant la doctrina de la realitat alternativa que ens ofereixen. La poesia de l’enderroc nega la il·lusió del diàleg i el vol fer acabar de fracassar. Ningú no hi trobarà cap sentit, en el seu relat, perquè no cal entendre res, no ho paga. Tal volta aquesta concessió seria l’única que fan a la metàfora. La intencionalitat que tenen els aboca al fracàs voluntari, una ferma voluntat de liquidació, perquè la literatura incomprensible és, per voluntat conscient, ultraminoritària; envit comprometedor per a l’art que s’acomoda a l’èxit de la literatura oficial i acceptada.

Si el món és inhòspit, l’antipoesia el deshabita del tot, amb la seva manera de no dir té la voluntat de forçar el trasllat del món de les lletres perquè, tal com deia Hac Mor, per arribar a una altra veritat, primer hem de desmuntar la mentida. Aquest experiment literari compromet el discurs optimista. No hi ha res que sigui proverbial, tal com tenim oportunitat de comprovar cada dia. L’experimentació amb el llenguatge, no la mera ficció, per a transgredir el discurs a l’ús, el dels mites. Poeta? Sí, però un poeta capbuit, irreductible formatejador. Liquidar per assenyalar; si la contradicció té qualque sentit, és el de la seva utilitat radical; talment la paradoxa que els permet evidenciar el fracàs social, del qual la poesia de la demolició se n’apropia.

Posam esment a la literatura que no és ficció perquè vol ser no-res, d’aquí ve el recurs destructor de la paradoxa constant. Una manera d’escriure que no aspira ni a transformar cap dels ismes coneguts; de caràcter tan impersonal que anul·la la possibilitat de d’adjectivació futura; res de fixacions perquè d’això es tracta, de desidentificar amb l’objectiu d’evitar la temptació de voler tornar a codificar gèneres. Inhabilitar la llengua perquè no la tornin a malmenar. Una agressió permanent al sentit que donam a les coses, a la significació, des d’un nou surrealisme que no vol ser surrealista perquè aspira a la desmesura total del desordre, al caos, a la disfunció del sistema d’escriure, a l’art incomplaent. Poesia transgressora, ha quedat clar, però, encara un dubte; la poesia de la deconstrucció és única, en l’art capaç de subvertir?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris