cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
23°

Estat, país, identitat, dignitat

Aquesta darrera setmana hi ha hagut una confluència de quatre fites que tenen a veure amb la reflexió sobre les condicions de possibilitat del sobiranisme a Mallorca. En primer lloc, he seguit amb interès el debat entre els companys Trobat i Riera al voltant de l’ADN dels mallorquins. Quasi al mateix temps, he tingut ocasió d’enviar la meva opinió a les Fundacions Darder Mascaró, després que en Miquel Rosselló ens hagués fet a mans un document resum dels debats “Un esborrany de país” que han vingut desenvolupant durant aquest 2017 que ja s’acaba. Els dos elements restants han estat l’acte d’homenatge a Josep Melià en el 50è aniversari de la publicació de “La nació dels mallorquins” i la concessió d’un merescut premi Miquel dels Sants Oliver al llibre “Somnis compartits, la identitat mallorquina a debat”, de Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol.

De les diferents aportacions al debat sobre això que alguns nomenen catalanisme, d’altres mallorquinisme i d’altres sobiranisme – el nom no fa la cosa -, m’ha cridat l’atenció l’interès a centrar l’anàlisi en conceptes com “identitat” o “ADN”, partint de l’obvietat que els mallorquins i mallorquines del segle XXI hem canviat amb els fluxos demogràfics i econòmics de les darreres dècades. Tanmateix, la meva opinió és que la majoria d’aquestes reflexions parteixen d’una premissa, si no equivocada, sí, al menys, metodològicament irrellevant. Crec que el debat polític que ens hauria d’interessar no ha de tenir res a veure amb aquests conceptes identitaris o emocionals sinó amb una cosa completament aliena a tot això.

Provaré d’explicar-me: Sempre m’agrada recordar les paraules del vell professor Gustavo Bueno sobre el sentit i la raó de ser dels estats. Per a què necessitam un estat? Seria preferible que els éssers humans poguessin prescindir d’aquests constructes? No és una pregunta banal. Hi ha tot un corrent de pensament il·lustrat, post-kantià, que defensa la necessitat de fer desaparèixer els estats per tal que els humans puguin desenvolupar la plena autonomia. Malgrat l’interès indubtable del pensament àcrata, un estat es justifica, diu Bueno, en la mesura que és útil per defensar la cultura d’un grup de persones. Podríem afegir: un estat es justifica, només, sempre que resulti un eina útil per al benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

Ara, el fet és que els ciutadans de les Illes Balears ja en tenim un, d’estat. Bé que no es cansen de recordar-nos-ho els defensors de l’immovilisme unionista. La pregunta, aleshores, és: aquest estat que tenim: en què ens és útil? en què ens beneficia? per a què ens serveix?

Personalment, vull un estat que em protegeixi, que em permeti expressar-me en llibertat – amb la llengua que m’ensenyà ma mare -; que permeti el meu creixement personal, intel·lectual, cultural i social; que garanteixi les condicions i els recursos materials i econòmics per gaudir d’una vida digna; que faci realitat les meves concepcions sobre la justícia, la igualtat, la llibertat i la pau i que em permeti pensar que tots plegats deixarem un món millor als nostres descendents. Dit això, torn a fer la pregunta: l’estat que ja tenim, ens ajuda, ens és útil?

Crec que és del tot incontestable que l’Estat espanyol no només no ens ajuda sinó que, a més, de sempre, ha estat i és el principal obstacle a fer realitat totes les aspiracions que he citat abans. No cal fer un catàleg exhaustiu. Basta veure, a tall d’exemple, la manera com tracta el nostre dret a pensar i a expressar-nos en la llengua dels nostres padrins. Espanya menysté la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions. Ho ha fet sempre, i ara ho fa amb menys dissimulació encara. I podem dir el mateix de la distribució de la riquesa, de la justícia social, de la sanitat, del govern municipal, dels transports, etc.

El jurista Josep Costa ha argumentat, amb el màxim rigor i objectivitat, que els éssers humans tenen dret a exigir unes estructures d’estat que els protegeixin i els defensin, en la mesura en què aquest – l’estat – és l’únic mitjà d’interlocució reconegut als escenaris internacionals. Per la mateixa raó, també tenen el dret a refusar aquell estat que no compleixi amb aquestes condicions. Aquest és el cas dels ciutadans de les Illes Balears, del País Valencià i del Principat de Catalunya. M’atreviré a dir que, de fet, és el cas de tots els espanyols que viuen a Andalusia, a Galícia i al País Basc. Si Castella (ara se’n diu Espanya) no és un bon aliat per als espanyols que s’ho senten i s’ho saben, com ho ha de ser per als que no ens ho sentim?

Els catalans, els de la península i els de les illes, necessitam un estat. Només amb un estat podrem sobreviure com a país i ocupar un lloc entre iguals en l’escenari europeu (i mundial). I per construir un estat, no ens cal anar a mirar quin és el nostre ADN ni quina és la nostra identitat. La identitat és quelcom emocional, i les emocions són subjectives. Amb quina bandera, amb quins càntics, amb quina literatura o amb quin equip de futbol s’emocioni cadascú no modifica el fet que vivim menystinguts i castigats per una concepció centralista de l’Estat que ens iguala a tots els mallorquins, valencians i catalans davant la metròpoli, sense distinció d’origen, de llengua o de classe social. Davant aquest fet, tenim tot el dret a reivindicar un estat propi. Qui pugui presumir de vuit llinatges mallorquins i qui acaba d’arribar d’onsevulla. Qui parli català, amb accent de Sencelles, de Porreres o de Manacor, i qui parli wòlof, castellà o hindi. Qui vagi a missa de Nadal i qui prega sobre una catifa orientat cap a La Meca.

Sisplau, deixem d’una vegada de parlar d’identitats – siguin sòlides, líquides o grafèniques - i comencem a reivindicar les nostres estructures de dignitat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris