algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 25°
29°

Els darrers jedai

A hores d’ara, una part del país està passant la seva particular jornada de reflexió prèvia a aquestes eleccions il·legítimes i il·legals convocades per un que no tenia la potestat per a fer-ho. No així nosaltres, illencs catalans d’ultramar, ni els companys del País Valencià o de la Catalunya ocupada en l’actualitat pels francesos, cosa que evidencia, per si algú ho havia oblidat, que continuam instal·lats en aquest Estat de les autonomies del 78 que ja no té res a oferir a cap ciutadà del Reino de España. L’avantatge, emperò, és que una part del país pot continuar demanant el vot per una o altre opció política als nostres conciutadans principatins, sense haver de patir tota la repressió de la Junta Electoral.

Així ho han entès els companys de les CUP, que celebraran diferents actes arreu de la perifèria d’aquests Països Catalans l’existència dels quals va voler negar la gent de la dreta espanyola en un atac de neurastènia. I així també ho vull entendre.

Aquestes eleccions representen, sigui quin sigui el seu resultat, el major desprestigi per a l’Administració central – perdó per la redundància, ja que no n’hi ha cap altre – de l’Estat. Són, des del primer moment de la seva convocatòria, la constatació que Espanya ha renegat de la seva tan estimada Constitució, aquella que comença dient tot allò de que Espanya és un estat de dret i tal i qual. Un estat en el què es suspèn un Parlament elegit democràticament, on s’empresona – o es segresta - un grup de persones innocents i pacífiques, sense cap acusació formal definida i on un senyor gallec que viu a Madrid convoca unes eleccions a un territori sobre el qual no té altra autoritat que la que li donen les bales de goma de les forces d’ocupació.

Tanmateix, per molt que penséssim que la més raonable era l’opció de no acceptar la convocatòria, aquesta opció no va durar ni un parell d’hores. Aleshores, tots els partits que havien donat suport a la pretesa proclamació de la República catalana i que, en conseqüència, s’havien de començar a regir per les seves decisions sobiranes, aspiraran a obtenir el número de vots i d’escons que, ara sí, els legitimi a continuar lluitant per fer realitat el somni d’un estat independent en forma de república. I així, tantes vegades com faci falta.

A l’altre costat, un bloc de partits defensors d’una sacrosanta i inviolable unitat d’Espanya en favor de la qual estan disposats a justificar qualsevol comportament, per indecent, violent o criminal que pugui ser. Tanmateix, les opcions d’aconseguir el número de vots i d’escons suficients per demostrar al món que el procés és història passada es troben, a hores d’ara, fregant l’empat tècnic.

Davant tot aquest panorama, què podem fer, de les illes estant? Idò, ara que la nostra crisi particular sembla superada, poca cosa, tret d’anar a veure la darrera entrega de la saga galàctica que més ens relaxa i ens emociona des de fa gairebé quaranta anys. Això és el que ha fet un servidor aquest dimarts horabaixa, pensant en relaxar-me una estona. Debades, perquè els paral·lelismes entre l’actualitat espanyola i la història dels darrers jedai són massa potents: per una banda, un imperi construït sobre el poder d’un líder totpoderós i, per l’altra, al davant seu, un reduït grup d’idealistes entossudits a fer-li front amb una més que alarmant inferioritat d’efectius armamentístics. Per tant, el cinema no ha estat l’opiaci que confiava que em faria oblidar, per uns moments, aquesta realitat tan amenaçadora que ens envolta.

Aleshores, faig front al meu sentit de la responsabilitat i deman als pocs lectors que pugui tenir més enllà del nostre bassiot el vot per a les forces rebels, no importa quina sigui: m’agrada la rauxa de les CUP, amb el seu compromís ferm amb una unilateralitat que no veig com evitar; m’agrada el discurs d’Esquerra Republicana, amb el lema de “som el fruit de moltes derrotes, però també la llavor de les futures victòries”; i m’agrada l’argument, molt difícil de contradir, que el vot al president, a l’únic president legítim de la Generalitat, és el vot més útil per etzibar la bufetada moral que es mereix la prepotència castellana.

En una escena, un dels personatge de la pel·licula, veient que no han quedat amb vida més d’una dotzena curta de rebels, demana: “com ens ho farem, per fer renéixer la rebel·lió”. A la qual cosa contesta la protagonista: “tenim tot allò que ens cal”. És el missatge que més m’ha agradat: mentre quedi una sola persona capaç de somiar que una vida és possible fora d’Espanya, paga la pena de continuar picant la dura i aspre pedra de la mentalitat imperialista de Castella. Tard o d’hora s’acabarà trencant, i aleshores serem persones.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ho tinc clar,molt clar., fa 9 mesos

mallorquins,menorquins,eivissencs i formenterers,la nostra forma d,esser catalans.

Valoración:1menosmas
Per heu tenc clar, fa 9 mesos

Catalá illenc d'ultramar, heu serás tú. No xerris en nom meu ni de ningú.

Il.legítimes i il.legals, pero tothom hi ha anat. ¡Quins pebrots com diuen per allá!.

Valoración:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris