cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
18°

Es pot fer una revolució sense violència?

Es pot fer una revolució sense armes, sense violència, sense víctimes? La Història ens demostra que no. I, malgrat això, hi ha un poble, caparrut, decidit a fer una cosa que mai ningú no ha fet abans. Se’n sortirà?

Sabem com és l’adversari. Sabem que tenim al davant un Estat amb tot l’aparell de la legitimitat que això representa, ens agradi o no: la legitimitat en la potestat legislativa, la legitimitat en la interpretació de l’ordenament jurídic i la legitimitat en l’exercici de la violència institucionalitzada. Sabem que, històricament, Espanya ha exercit aquesta violència, com a mínim, aproximadament un cop cada cinquanta anys, sobre la població civil catalana. I sabem que, precisament per aquesta manca d’escrúpols que ha caracteritzat la realpolitik espanyola en els darrers tres-cents anys, ni la capacitat per al raonament racional ni l’habilitat per a la negociació civilitzada no han estat mai atributs de la classe política instal·lada a la Villa i Cort de Madrid.

Davant això, té sentit l’estratègia pacifista desenvolupada pel Govern del president Carles Puigdemont? Hom podria dir que l’objectiu ha estat impactar de manera positiva l’escena internacional, i sens dubte això s’ha anat aconseguint, no sé si tot el que s’esperava, però sí a bastament. Tanmateix, és suficient?

Els darrers dies, les CUP han insistit en la necessitat d’exercir la unilateralitat si els resultats de la votació del 21 de desembre els són favorables. Una insistència a la que el president del Govern Espanyol ha contestat, molt a la seva manera, com si fos el Claudi que va popularitzar Robert Graves: “no se què vol dir, això” – ha dit M. Rajoy, amb el seu posat habitual de babau bona persona. “Això no es fa”, ha afegit, com si estigués parlant amb un infant que s’ha cruspit les galetes de la seva germana petita.

Des d’un punt de vista asèptic, intent parar esment a tot el que es diu des d’un costat i des de l’altre. Ja sé que tenim tendència a l’escalfament emocional, però això no ajuda. Ens cal autoimposar-nos un mínim rigor analític per tal d’avançar en una interpretació acurada i útil de la realitat. Així doncs, si observam el discurs de Mariano Rajoy i els membres del seu govern, l’argumentació sembla impecable: “hi ha una Llei, hi ha una gent que ha transgredit la Llei i, en conseqüència, aquesta gent ha de pagar la pena corresponent”. De l’altre costat estant, en canvi, l’argument fa, més o manco, així: “tenim un poble al darrere, un poble que demana un canvi, i els dirigents polítics tenim l’obligació d’atendre les demandes d’aquest poble”. El problema, emperò, és que aquest segon sil·logisme no sembla tenir la mateixa força lògica.

Per què? Idò, al meu entendre, perquè el poble és una entel·lèquia difícil de copsar des d’un punt de vista científic. A dia d’avui, i mentre no s’hagin inventat les màquines per a llegir els pensaments de forma col·lectiva, això només es pot fer mitjançant una votació. Clar, una votació com la que es farà el proper 21 de desembre. O no? Perquè, quines garanties hi ha que aquesta votació reflecteixi la voluntat del poble? En la meva opinió, no gaires.

No, si observam dos fets: per una banda, com els mitjans de comunicació, privats i públics, obliteren sistemàticament els discursos d’una de les dues parts, al·legant les restriccions d’una Junta Electoral que ha arribat fins al límit de la psicodèl·lia, tot prohibint un determinat color de la paleta pantone. Per l’altra, la manca de vergonya en l’atorgament “a dit” del contracte de recompte dels vots a una empresa “amiga” del Govern central i amiga també dels sobres i les comptabilitats B. I malgrat tot, la gent anirà a votar. Donades aquestes condicions, però, es poden guanyar aquestes eleccions? I, en cas afirmatiu, serà suficient això per avançar? S’aconseguirà un posicionament clar de les institucions europees a favor del respecte als resultats?

La defensa no violenta de la voluntat popular de la suposada majoria del poble de Catalunya ha duit persones innocents a la presó. Ens cal dir-ho de manera clara: als Jordis, a l’Oriol i al Quim els han segrestat. Així de clar. Ni l’article 155 de la Constitució ni la Legalitat vigent ho autoritzen, però hi són. Igualment, hi ha mig govern a l’exili perquè l’Estat espanyol ha deixat ben clar que la legalitat que és respectada a tot arreu d’Europa a Espanya no val res. La lliure circul·lació de persones potser és una realitat a Europa, però no a Espanya. Els propers dies, és molt probable que altres persones siguin processades pel simple fet de tenir idees i mostrar un mínim de coherència entre allò que pensen i allò que defensen. A Espanya hi ha tribunals del pensament.

Les forces armades, legitimades per la legalitat estatal, entren impunement als museus, a les escoles i a les redaccions dels mitjans de comunicació. Aviat entraran dins casa nostra. I res no les podrà aturar. Practiquen el saqueig i el robatori legals. I al davant seu hi troben una ciutadania civilitzada i pacífica, que poca oposició faran, més enllà de quatre cançons plenes d’emoció i de ràbia continguda. Barra lliure per a l’excés de testosterona vestida de verd.

Aleshores: Bastarà un triumf electoral dels defensors de la República segrestada per revertir tot aixo?

Els centres d’intel·ligència – els espies, ras i curt – ens van advertir que hi podria haver morts. I els nostres dirigents van considerar que calia protegir el poble per sobre de qualsevol altra consideració. Van decidir que el poble no estava preparat per respondre d’una forma adulta a la violència. I van fer un pas enrrere. No podia ser d’altra manera. Al capdavall, som gent pacífica, creiem que la violència és el fracàs de la intel·ligència, ens sabem més civilitzats que els ultra nacionalistes espanyols, som portadors de les flors contra els fusells i dels somriures contra les puntades de peu. I ens diem a nosaltres mateixos que això no va d’odiar ningú, no va de caure en les provocacions, no va de bons i dolents, no va d’aixecar murs o d’enfrontar famílies. I sabem que tot això és correcte.

Però tenim més d’un miler de ferits del passat 1 d’octubre i quatre persones pacífiques, sàvies, civilitzades i innocents, privades d’estar-se amb qui estimen. Tenim una economia sanejada intervinguda pels nefasts gestors del ministre Montoro, qui ens durà a tots els espanyols a la ruina. Tenim un govern legítim a l’exili, amenaçat de presó si entra a territori espanyol. Tenim una estratègia planificada d’amputació d’una part d’aquest organisme que, segons diu la seva Constitució, és indivisible: una campanya estatal organitzada de desprestigi contra tots els catalans i catalanes, tant si són indepes com si són unionistes, un boicot als productes que es fabriquen a Catalunya i els cadells del neonazisme espanyol, amples, als carrers, amb tot el suport de les Institucions de l’Estat.

I continuu sense resposta a la pregunta amb què començava aquesta reflexió: Es pot fer una revolució sense armes, sense violència, sense víctimes? Són ben caparruts, aquests catalans.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 6 mesos

No sé si es pot fer una revolució sense armes, sense violència i sense víctimes.És molt lamentable, però l'experiència històrica em sembla que diu que no. Si s'aconsegueix a Catalunya serà un fet històric sense precedents, un fet que donarà un gir a la història. Una dita molt discutible és aquella que diu que dos no es barallen si un d'ells no ho vol, però aquest un ha d'estar dispost a sortir ben malparat. També es diu que, a la mar, el peix gros es menja el petit, i malauradament, nosaltres som el petit, i què hi podem fer? Fer-nos enfora de les barres del peix gros!

Valoración:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris