algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Canòcies de la llengua catalana

L’estudi que ha publicat Daniel Escribano, El conflicte lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears durant la segona República (1931-1936), «Lleonard Muntaner, editor», diu, a tall de conclusió, que l’adveniment de la Segona República suposà avanços per al reconeixement jurídic de la llengua catalana que requereixen matisos importants. En concret diu: «Cal concloure que durant la Segona República espanyola, romangueren condicions per a la continuïtat del conflicte lingüístic, que s’aguditzaria durant la dictadura franquista i prosseguiria sota el règim de la monarquia reinstaurada».

L’assaig d’Escribano està escrit amb una eficàcia sorprenent, perquè tot just amb noranta pàgines, un cos de lletra generós i il·lustracions incloses, ha estat capaç de treure’n molt de profit. L’autor en cap moment no força la naturalitat que ha de tenir l’estil d’un assaig, res de prosopopeia, perquè amb el treball de recopilació de dades i una posterior exposició que va llisa, li ha bastat. Inclou tot de dades demostratives; denominació de lleis; articles de lleis; decrets; esmenes i transaccions, i contra esmenes que demostren que el nacionalisme espanyol, en aquest cas de caràcter republicà, mai no ens ha reconegut res, que tot ho hem hagut d’anar estirant a bocins. Un magnífic repàs de la jurisprudència més contemporània, vinculada a la recurrent situació de conflicte polític i lingüístic que, endemés, ens permet entendre millor —els precedents que flueixen del llibre ens hi ajuden molt— les causes que han provocat que ara el PSOE i el PP impulsin l’article 155, i també el paper de la viu-viu que,  durant la nova fase del conflicte, representa Podemos.

La gran aportació d’aquest estudi és la informació de caràcter jurídic que publica. Dades tècniques, ciència del dret; tot contrastat. Ens permet de fer una bona interpretació objectiva, real, d’allò que va representar per a nosaltres la Segona República, amb la participació, còmplice, de polítics i intel·lectuals, espanyols i mallorquins, ben coneguts. Escribano no ha redactat un assaig de caràcter ideològic partidista i, per tant, molt sovint excessivament propagandista, i li ho hem d’agrair. Aquesta faceta l’autor la descarta amb autoritat i categoria, cosa que li facilita la gran quantitat d’informació, catalogada, que ha publicat. Ara bé, el lector interessat en el tema, naturalment, que treu les seves pròpies conclusions, gràcies a la informació que l’estudiós ens aboca.

Estam davant un treball que bocineja tot un corpus legal i la manera com es va tramitar. Detalla el contingut dels debats, el redactat posterior a les negociacions i encara i tot la finalitat de la composició gramatical del text legal, les subtileses, amb intenció interpretativa, del usos del temps verbal i la semàntica que s’hi amagava. Un exemple literal: «En contrast amb l’article cinquè del Projecte de l’Estat de Catalunya, aquí (la Constitució republicana) hom utilitzava el present d’indicatiu, la qual cosa palesa que ens trobem, inequívocament davant una declaració d’oficialitat...».

El llibre d’Escribano està organitzat en nou capítols, el primer dels quals ens explica els orígens del concepte de llengua oficial; el segon el dedica als decrets del ministeri espanyol d’instrucció pública i belles arts sobre l’ensenyament; després pega al règim lingüístic de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears —1931—; continua amb els aspectes lingüístics de l’Estatut de Catalunya, contraposats al règim lingüístic de la constitució de la República Espanyola, capítol sisè; el règim lingüístic del projecte d’Estatut autonòmic de Mallorca i Eivissa; els capítols següents els dedica al fracàs de l’autonomia i de la descentralització a les Balears i Pitiüses, després de ser aprovada la Constitució republicana i a l’ús del català a l’ajuntament de Palma, a partir de l’any 1931. L’assaig acaba amb un capítol a mena de conclusió. L’apartat central és el que dedica a la Constitució de la República Espanyola, el redactat de la qual dificulta, arruïna per supeditació, les pretensions legals de la teoria jurídica elaborada al Principal i les Illes.

Escribano també ha escrit un llibre que tomba una bona partida de mites i demostra que el paper que feren alguns personatges republicans, prou coneguts, intel·lectuals i polítics, va ser ben galdós. Els escrits publicats també posen de manifest que la crida al pragmatisme ha estat un parany recurrent que ens posen uns i altres, i que ens acaba matant. També queda clar, tant que no calen interpretacions esbiaixades, que qui sempre ha posat parets a la convivència, no són precisament els catalans. Per cert, va ser el règim republicà qui per primera vegada va atorgar caràcter oficial a la llengua castellana a tot l’Estat, clarament com a resposta a les exigències estatutàries de Catalunya en matèria lingüística.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris