algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

L'esquerra oficial

Fa un parell de setmanes llargues, Alberto Garzón, el representant d’IU, partit ara adscrit a Podemos, va declarar que «No es coherente ser comunista y al mismo tiempo independentista en el contexto catalán». Bé, expressat d’aquesta manera, està clar que desequipara; podem deduir, per tant, que, en un altre context, per exemple el d’Espanya, un comunista sí que pot ser nacionalista. Fa dos anys, en una intervenció que va fer a Màlaga, Alberto Garzón ja va declarar que «El proceso soberanista de Cataluña esconde la intención de amnistiar a la família Pujol». Una calumnia, o un prejudici, perquè Garzón no ho podia provar, ni encara ara.

L’esquerra espanyola té un problema que ha agreujat el procés sobiranista de Catalunya, i no ho perdonen. El Parlament de Catalunya, amb el suport de partits de la dreta política, ha declarat que vol una república, mentre que l’esquerra espanyola, tan republicana com vol fer creure que és, encara no s’ha atrevit ni a plantejar, al poble espanyol, si votant en un referèndum vol triar entre una república o mantenir la restauració de la monarquia que ens va endossar el feixista Francisco Franco. També convendria aclarir si els comunistes, catalans i espanyols, han canviat el programa o els estatuts del partit, perquè l’any 1978 defensaven el dret a l’autodeterminació dels pobles, també «... en el contexto catalán». El PSUC inclòs. És clar que temps enrere el sobiranisme català no era predominant; tot d’una que ha esdevingut multitudinari, han començat a arrufar el nas. Hauríem d’aclarir el tema del reglament intern dels comunistes, no fos cosa que de la mateixa manera que s’han fet socialdemòcrates moderats —a força de perdre eleccions, una darrera l’altra—, també es vulguin convertir en federalistes espanyols excloents, com la versió de Pedro Sánchez i companyia. És segur, d’aquesta manera mai no faran el sorpasso.    

En el context actual, sorprèn que alguns representants d’aquesta esquerra, a la qual està adscrit Garzón, s’omplin la boca parlant de democràcia, quan manifesten que avui en dia, ara que just fa cent anys de la revolució dels bolxevics, la revolta a l’estil leninista ja no és factible perquè avui els canvis han de venir de la mà de la democràcia, a partir de la construcció d’àmplies majories socials. Vol dir? Doncs no sembla que a Catalunya s’hagi produït el pronòstic. Ni tampoc a Grècia, en temps de Syriza.     

Durant els darrers quaranta anys, la dreta i el socialisme inoperant han aconseguit que la societat espanyola d’avui en dia, si més no la que vota els partits del bloc 155, sigui una de les més reaccionàries d’Europa. Ho expressava fa pocs dies l’articulista Suso de Toro: «...la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com una cosa natural...». I hi afegia «...una població majoritàriament incapaç de raonar i d’expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara...» D’aquest resultat actual, conseqüència d’haver transformat el franquisme sociològic en el neofranquisme vigent, amb molt de caràcter polític, l’esquerra que representa Alberto Garzón també n’és responsable, com a mínim de la ineficaç oposició. Les declaracions que hem esmentat del cap d’IU, ho empitjoren perquè converteixen la clamorosa ineficàcia en una tergiversació de la realitat, en ignominiosa renúncia a dir les coses pel seu nom. Tal volta és en aquest context de coses dites, que Garzón i els seus seguidors volen rehabilitar la democràcia a partir de la construcció d’àmplies majories socials? Fracassaran, només és qüestió de deixar passar el temps i, després, ho podrem comprovar.

Descartat de fa estona el sorpasso, IU i Podemos, aspiraven a poder arribar a pactar amb el PSOE la gestió administrativa de l’estat del benestar en decadència total, però per deure de servitud a l’Estat opressor, el PSOE ha hagut de deixar anar el paper equidistant —en un intent de desgastar Podemos— que fins ara li havien atorgat. En això consisteix l’aliança estratègica de l’article 155; ara la prioritat és apuntalar els estaments estatals i la unitat territorial, sota control d’una oligarquia, bona part de la qual corrupta. Finalment han hagut de mostrar les vergonyes perquè la societat civil catalana ha dit basta i els ha desbaratat el negoci que ha durat quaranta anys; el mite de la Transición. És per això que han obligat el PSOE a assumir les conseqüències que de la supeditació se’n deriven. I Podemos i Garzón tirats definitivament a la cuneta.

Cada conjuntura política crea les seves misèries, tal com ha demostrat Garzón amb les manifestacions que ha fet referides al procés sobiranista català, protagonitzat per una ciutadania cívica i desarmada que no consent convertir-se en provinciana i sotmesa a una Cort autoritària i centralista, la restauració de la qual ha estat només possible gràcies a la voluntat del dictador Francisco Franco. Tanmateix, el més greu de tot no són les manifestacions de Garzón; és la trajectòria erràtica d’una esquerra, com més va, més oficial, que desmenteix la lògica d’allò que ha estat l’eficàcia històrica al servei del poble.  

L’article 155 ha esdevingut en el partit únic, el poder del qual està basat en una impunitat covarda, però devastadora. La democràcia segrestada per l’aparell de l’Estat burocràtic que està al servei d’una altra autoritat econòmica i neoliberal, i antidemocràtica. En comptes de dir dois, de perdre el temps —no s’ho pot permetre perquè el temps corre de pressa i ben aviat el sobrepassarà i el posarà, altre pic, en evidència—, Alberto Garzón ens ha de demostrar que controla amb desimboltura les seves iniciatives, per tal d’avançar cap a la revolució que predica. No fos cosa que, tal com ha passat a Catalunya, la societat civil espanyola que també viu a la intempèrie, es cansi de tanta misèria i li passi factura per no haver posat al lloc que correspon, el subaltern, la raó econòmica neoliberal que colla el poble. Acabar amb el sistema polític del poder obsolet també vol dir avançar cap als valors republicans. La societat civil catalana ho ha començat a fer, d’aquí prové el terratrèmol polític. Quan pensen començar, Garzón i companyia?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris