nubes rotas
  • Màx: 11°
  • Mín: 10°
11°

D'un groc encès...

Avui podríem anar de cançons si és que fossin temps agradables per a la música. Però com diu, per seguir amb la solfa, aquella cançó de Golpes Bajos són temps dolents per a la lírica. I això que, com alguns deuen haver intuït, el títol de l’article té un paral·lelisme amb una cançó de Raimon, crec, que deia, si la memòria no em falla, d’un roig encès voldria les cançons. Encara que el panorama s’assembla molt més al que es vivia en aquell temps de la foscor fosca on la salutació braç en alt era aplaudida i la impunitat de l’extrema dreta era afavorida. En aquell temps de censura tan arbitrària com ferotge. Una vegada vaig anar a un acte cultural, no record si era taula rodona o què, que es devia parlar de teatre. I crec que algú va contar aquesta anècdota. S’interpretava l’obra de Pere Capellà El carrer de les tres roses, i en un moment determinat l’actriu havia de recitar un fragment que deia no sé si literalment «amb sang roja de les meves venes». Bé, la qüestió era que havien de tenir molt en compte si entre el públic hi havia la mà peluda d’algun censor perquè precisament aquest fragment havia estat esmotxat per la censura.

Ara, aquesta dama estreta, primmirada i altres adjectius que m’estalvii per ser políticament correcte, no té fesomies de mostre inhòspit, negre, draculianament franquestiana sinó que té el nom pompós i quasi democràtic de Junta Electoral Central.

El groc està prohibit. La fòbia contra aquest color és tal des de les barramentes esmolades de n’Albiol i en Rivera, amb el beneplàcit de l’escolanet Iceta, que qualsevol cosa que sigui groga té regust de ser proscrita. Els llaços grocs són doctrinaris, antiespanyols i no proconstitucionals -cosa que equival a ser anti- i s’han de prohibir. S’han prohibit la il·luminació de les fonts grogues, els llaços a llocs públics, els cabells rossos groguencs de na Terribas i, potser, si la cosa estàs al seu abast, prohibirien el groc dels semàfors o farien uns edictes semblants als que popularment s’atribueixen a Calígula, Neró o Herodes. Potser,  entre les mesures brillants que arribaran a implantar hi haurà prohibir durant la campanya electoral – i la pre campanya-  posar espècies grogues – colorant, si voleu-  a la paella, prohibir patir la icterícia o declarar sospitós tot aquell individu – mascle o femella- que a l’hora de miccionar ho fes amb unes tonalitats perfídiament groguenques.

També varen prohibir, com a mínim ho varen intentar, les camisetes verdes a l’hora d’anar a votar el dia que Bauzá se’n va dur la gran ensopegada. Encara record la cara de pomes agres que va posar quan berenant a un bar de Pòrtol, tot rialler i panxacontent, em va veure que la lluïa.

Encara que m’hauria d’autoamonestar una mica per haver-me pres el tema una mica per la rosseguera del sarcasme. La cosa no està per berbes, encara que sembli esperpèntica i grotesca. És, per ventura, riure per no plorar. En aquesta onada involucionista, com també ho cantava Raimon, tots hi hem perdut. Ara s’han obert nous fronts d’atac – el terme em sembla ajustat- i PPC’S han ficat la banya en el tema de l’adoctrinament escolar. L’escola, que ha estat model de convivència i també culturalitzadora – explicar, per exemple la unitat de la llengua catalana, ara és l’objectiu d’aquests partits polítics. I ja ho sabeu, quan afuen els cans, sempre n’hi ha algun que mossega i quan han fet sang són molts els que en volen queijalejar la carnassa. Esperem, com diuen, que el 21 D posi les coses al seu lloc. I aquest lloc sigui com a mínim com eren abans.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris