algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
27°

Entre vius i no vius

Què és un ésser viu? És la típica pregunta que els professors de biologia plantejam contínuament als nostres alumnes d’ESO i Batxillerat  i que normalment sabem contestar a un nivell simple però no equivocat. La resposta seria que un ésser viu es distingeix d’un ésser no viu o inert perquè els primers realitzen les tres funcions vitals: nutrició, relació i reproducció. En una primera aproximació crec que és una bona resposta. Efectivament, tots els éssers vius que coneixem han d’intercanviar matèria i energia amb l’exterior per mantenir-se vius (nutrició); han de captar informació del que passa al medi extern i al medi intern per poder reaccionar i donar una resposta adequada a cada situació (relació); i finalment, han de formar còpies  més o menys exactes perquè l’espècie no s’extingeixi ja que, com sabem, els individus naixem però més prest o més tard morim (reproducció).

Com podem comprovar cada funció té objectius diferents però totes tres són necessàries. Les dues primeres són necessàries per mantenir l’individu viu. La reproducció té un altre abast perquè encara que amb tota seguretat la nostra espècie desapareixerà, per extinció o perquè ens exterminarem, fins que no arribi aquest moment, és la funció que permet a l’espècie superar el límit temporal al que està sotmès cada vida individual.  Perquè com a individus morim, el manteniment de l’espècie exigeix el naixement continuat. La nutrició i la relació permeten la supervivència dels individus, la reproducció la supervivència de l’espècie

I els éssers humans també les realitzen? Naturalment, sinó no ens podríem considerar vius. Igual que un bacteri, un fong, una sargantana, una mata, els éssers humans ens hem de nodrir, relacionar i reproduir-nos. Complim totes tres funcions vitals a la nostra manera, com totes les espècies, però les complim. Ara bé, s’ha de dir que la nostre espècie tan sols les realitza d’una altra manera sinó d’una manera especial. Les ha humanitzat, millor dit, les ha tornat artificials sense que això impliqui la pèrdua de la seva essència, amb l’objectiu no tan sols de viure (com la resta d’éssers vius), sinó de viure bé.

Ens nodrim però amb uns aliments elaborats o en tot cas modificats. Hi ha molts pocs aliments que es puguin dir estrictament naturals, la majoria són el resultat d’un llarg procés de manipulació. Tenim una gran capacitat de rebre informació tant de l’exterior com de l’interior del cos fins el punt que som capaços d’anar més enllà dels nostres sentits. Podem veure el més petit i el que està molt enfora, el que passa al nostre interior sense obrir el cos, detectar una cosa tan misteriosa com són les ones gravitacionals, crear una realitat virtual...

La reproducció no pot escapar a la humanització. Podem saber per endavant si serà nina o nin, es poden eliminar certes malalties, la fecundació es pot fer fora dels òrgans sexuals de la dona, les dones poden quedar embarassades sense que hi hagi pel mig cap acte sexual...

Què pensaríeu si vos digués que des de fa un temps anam per un camí, crec que equivocat i en tot cas discutible, que ens condueix a perdre allò que ens fa  vius? Com és possible? Ni vius ni no vius, una altra cosa. M’explicaré.

S’estan produint una sèrie de canvis que condueixen a modificar els trets característics dels humans com éssers vius, les funcions vitals. Destacaré els que afecten a la reproducció, és a dir, al néixer i al morir, per ser especialment significatius.

Una de les línies d’investigació de les ciències biomèdiques és la que afecta a l’envelliment i l’allargament de la vida, ambdues directament relacionades amb la vella qüestió, fins ara només filosòfica, de la immortalitat.

Ningú pot decidir néixer, és una decisió que cap de nosaltres té la capacitat de prendre, venim al món, com es diu, sense el nostre permís. Fins que no es digui el contrari, la decisió de posar al món un nou ésser la prenen els pares, dos individus de sexe diferent. És cert que no tots els fills són desitjats, però això és un altre problema. La decisió es pot prendre o no, però si es pren, a partir d’aquest moment la resta (ens estam referint a quin espermatozoide i quin òvul es fecundaran) escapa al control de la parella, depèn de l’atzar. Bé idò, d’aquí uns anys desterrarem l’atzar i ho controlarem tot perquè dissenyarem l’individu. Ja no hi haurà reproducció hi haurà disseny que no és el mateix, és qualitativament diferent.

Però encara tindrà efectes més importants sobre la reproducció l’allargament de  la vida i, ja no en parlem, si ens convertim en immortals. Tant en un cas com en l’altre la reproducció quedarà tocada. Si vivim més (120, 150, 180, 300 ... anys) la reproducció s’haurà de controlar (si al 2050 arribam als 9600 milions d’habitants s’haurà de controlar de totes formes) i si aconseguim ser immortals, aleshores directament s’haurà de prohibir. La funció de reproducció desapareixerà! Vaja un panorama!

Es pot considerar vida humana néixer dissenyats i no morir mai?  Serà una altra cosa. Vertaderament desitjam assolir aquest estat? Com diu Arendt: (...) Pels mortals “la vida fàcil dels déus” seria una vida sense vida.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel, fa 7 mesos

Gràcies pel teu estimulant comentari.

Valoración:0menosmas
Per Dolors, fa 7 mesos

És d'agrair que dBalears doni divulgació a articles com aquest. Gràcies també a l'autor per haver-lo publicat.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris