algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
21°

Els sentiments profanats per la quotidianitat

En temps atrabiliaris, d’incerteses contrastades, la paraula ha de servir —Miquel Bauçà ho va provar de fer— per mirar de reconduir la mala quotidianitat, a la conquesta d’una mínima situació aprofitable. Sense adoptar grans expectatives, però sempre seguit cercant expressar allò que els nostres enemics —denominació que Bauçà utilitzava amb freqüent normalitat—  voldrien que no es pogués dir amb paraules. La literatura, sobretot en temps de dificultat, apaivaga el neguit i ens orienta cap a una desembocadura. El dBalears ens ha facilitat reeditar la segona part —la primera la vàrem publicar la setmana passada — d’una entrevista que just ara fa vint-i-cinc anys el diari Avui va fer al poeta, una de les poques que va concedir en el decurs de la seva vida, aquest pic a càrrec del periodista i crític literari, Pep Blay.

Blay: És necessària la solitud per a un escriptor?  

MB: No. Jo el que trobo important és deixar-se anar un mateix, no tenir por d’un mateix.  

Blay: Ho ha aconseguit vostè?

MB: En tot cas, hi veig més clar. No tenir por vol dir pensar que demà serà un altre dia, no establir cap regla de conducta, de programa, sinó que demà serà un altre dia.

Blay: En canvi, sembla que la societat estigui pensada per al demà.

MB: Per comoditat. Tenim un instint de comoditat. Deixar que demà també hi sigui és un instint, però és un error exigir que demà estigui exactament aquí, al mateix lloc. Si demà em trobo sota... Resistir el demà i adaptar-nos als canvis em sembla fonamental del tot.

Blay: Què en pensa de la importància de conceptes com amor i sexe?

MB: Igual que de tot. Si estableix la diferència entre una cosa i l’altra... en realitat és el mateix. El grau de diferència que en fa la gent em sembla estúpid. Tampoc no en dono cap importància, no sóc un fanàtic de l’amor ni del sexe. Estem vivint un temps que amb això de la sida s’ha posat de moda el sexe, i és gros.

Blay: De la seva poesia, ¿se’n pot desprendre que la mort és també una banalitat?

MB: Sí. El principi és que tot és important i res no ho és. Actualment, suposo que tinc el privilegi d’haver viscut el franquisme, perquè te n’adones que tot és banal.

Blay: Quina és la seva relació entre el franquisme i la banalitat?

MB: És una qüestió de dimensió, de perspectiva. Jo mateix m’ho explico de la següent manera: vaig néixer l’any 40, quan la Guerra Civil s’havia acabat, i em trobo un infant que no sap ni coneix la història passada. Sóc un infant, i un infant viu de les sensacions que té al davant, immediates. Jo no sabia que hi havia hagut una guerra, que existia Espanya ni res d’això, però recordo que la meva mare m’explicava sovint el passat, que per a mi eren uns anys mítics: els catalans havien vingut a conquerir Mallorca encapçalats per aquell militar que després va morir a Cuba, i van desembarcar. El meu poble és limítrof amb un port de l’illa, i deu quilòmetres més enllà n’hi ha un altre. Aquests catalans venien amb un vaixell a arrestar les dretes que controlaven l’illa. Aleshores, segons la història de la meva mare, quan es disposaven a desembarcar en el port del nostre poble, la Mare de Déu va fer que desembarquessin a deu quilòmetres més enllà, per això ella se sentia absolutament satisfeta de la maniobra, cosa que és absurda. Que una persona gran se sentís satisfeta amb aquesta explicació, em va semblar tan absurd, perquè si haguessin estat astuts i correctes ho haguessin fet igual.

Blay: En aquest sentit, la religió és l’opi del poble?

MB: Això ho crec una beneitura, encara que hi ha la cosa metafísica que no podem oblidar. Més que del poble, és de les dones. La religió és cosa femenina. És un problema que tothom s’ha plantejat i que és absurd. No és possible, no és creïble una voluntat així com Déu, ni tampoc és justificable l’existència. Ni una cosa ni l’altra poden donar tranquil·litat.

Blay: Déu és una altra banalitat?

MB: Si existís un Déu seria doblement absurd. El que hi ha és absurd, però si a més a més resultés que existís una voluntat manipuladora d’això, seria doblement absurd. Em nego a consentir ni una cosa ni l’altra. Ni Déu, ni les criatures possibles que es puguin pensar.

Blay: Llavors només queda l’absurd que és una altra banalitat.

MB: Per a mi és el més important però és també una banalitat. Més val no pensar-hi.

Blay: Hi pensa sovint?

MB: Suposo que hi ha molta gent que hi pensa. Gent que hi havia abans de nosaltres hi ha pensat, hi ha donat solucions... si en parlen vol dir que hi han pensat.

Blay: Com veu el panorama de la literatura catalana actual?

MB: Som un poble petit i a més a més amb consciència de ser-ho. Pots ser impotent per algun motiu però no pots fer-te’n de la idea, sinó rebutjar-la. Els catalans ens hem adaptat massa fàcilment a la impotència.

Blay: De la humilitat se n’ha fet un orgull?

MB: Exacte. Acceptar la derrota abans que et vencin no pot donar bons resultats.

Blay: Mallorca és un cas diferent?

MB: No, precisament són més catalans que ningú. Els mallorquins són l’essència de la catalanitat, quant a mentalitat i pensament, per això han tingut sempre la dreta al poder.

Blay: Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, vostè mateix... la poesia de les Illes ha tingut una gran importància en la literatura catalana d’aquest segle.

MB: Jo no diria tant. A mi em sembla que Gaudí és molt més important que ningú, i Pompeu Fabra, tots dos de per allà a Reus. Miró també treballava per aquesta zona.

Blay: Em referia a la poesia...

MB: És el mateix. Fabra o Gaudí és el mateix.

Blay: Prefereix parlar d’artistes literaris que d’escriptors?

MB: Exacte. L’operació de crear, aquesta és la frase, pot assajar-la qualsevol: un arquitecte, un ebenista... els escriptors operen amb el llenguatge, i n’hi ha que són fantàstics i n’hi ha que són desconeguts. No hi ha cap premi. En Gaudí fa recordable l’operació, un metge fa una assistència que no quedarà enlloc.

Blay: Amb la perspectiva del temps, considera que en cert moment ha arribat a fer poesies excessivament hermètiques?

MB: No. Hi ha una cosa que es diu pudor, i jo en tinc. No és tan fàcil treure-se’l. Ser pudorós és no expressar amb massa brutalitat una idea, un desig, un sentiment, una sensació...

Blay: Poesia: expressar o comunicar?

MB: Més que comunicar, expressar-se. El fet d’escriptor és expressar-se, més que comunicar. Si escrius una carta a una noia, per exemple, una cosa és pensar en seduir-la i l’altra és expressar realment el que tu sents. Són dos termes diferents. Si només vols seduir-la pensarà en el que li agrada. En canvi, una altra cosa és expressar el que tu sents. Els grans escriptors no han sentit la necessitat de satisfer d’altri.

Blay: Hi poden haver grans escriptors que puguin satisfer les dues coses, expressar i comunicar?

MB: No ho crec. Cap creador, ja sigui l’inventor de l’ampolla de la Coca-Cola o Dant, no hagués reeixit si hagués pensat en el mercat potencial, ni que sigui de Coca-Coles.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris