nubes rotas
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°

Entrevista a Miquel Bauçà, un card entre lliris

Hem considerat d’interès reproduir al dBalears una de les poques entrevistes que el poeta felanitxer, Miquel Bauçà, va concedir en el decurs de la seva vida. L’entrevista la va fer Pep Blay per al suplement de cultura del diari Avui, i es va editar dia 18 d’abril de 1992, amb motiu de la publicació, aquell mateix any, dels llibres «El vellard. L’escarcellera» i «El crepuscle encén estels», tots dos llibres editats per Empúries, just enguany fa, doncs, vint-i-cinc anys. En la presentació de l’entrevista, titulada «Un card entre lliris», escriu Blay: «El poeta espectral respira profundament mentre pronuncia les paraules seques d’una conversa claustrofòbica...». Publicarem l’entrevista en dues parts per mor de la llarga extensió que tenia el text original.  

Blay: Què pensa del concepte de personatge marginal, i de l’aura gairebé mitificada que ha rebut en un sector minoritari de culte?

MB: És així, tal i com ho has descrit. Ni en sóc culpable ni me’n sento. És una operació organitzada.

Blay: Molts escriptors no semblen capacitats per parlar en públic, no distingeixen entre oralitat i escriptura i els diferents recursos de la llengua que això comporta...

MB: És així. Però hi veig com una impossibilitat. És a dir, si es domina una tècnica oral, es corre el risc automàtic de repetir-se i cansar. També és positiu dominar un mínim l’oralitat, cosa que jo no tinc. Els francesos dominen un speech, i es passen, com Jacques Roubaud quan va fer la conferència de les jornades sobre «Literatures submergides». La mateixa soltesa i facilitat els traeix.

Blay: N’és conscient de l’oralitat dels seus textos? Els escriu pensant que seran llegits en veu alta o interiorment?

MB: Més aviat, francament, no llegits. No parlats. Tampoc no estic segur, d’això, però en principi sí. La teva pregunta és molt pertinent. Desconfio de l’oralitat.

Blay: Des que va publicar per primer cop...

MB: El 62. Des d’aleshores no hi ha hagut una continuïtat normal. Ara, avui, diguéssim que és quan dormo bé. Potser aquest any passat ha estat una cosa molt insegura, i les edicions que s’han produït també responen a aquesta inseguretat.

Blay: Durant tots aquests anys, s’ha plantejat la poesia com una actitud davant la vida o s’ho ha plantejat com un hobby o una professió?

MB: Ni una cosa ni altra. Ni una actitud. Si de cas no n’he estat conscient que ho fos, ans al contrari. Absolutament insubstancial.

Blay: Un procés pel qual s’ha deixat emportar?

MB: Absolutament.

Blay: I per la seva banda, no hi ha posat cap entrebanc. Tal com li ha anat venint ho ha anat acceptant?

MB: Cap entrebanc. És ara que, des de la meva edat, veig que ha estat correcte, que el que he fet ha estat correcte. Tot.

Blay: Parla com si la seva trajectòria ja fos compacta i acabada, com si ara estigués en una altra fase de fer noves coses o de no fer-ne més.

MB: Exactament. Ara em trobo en una fase on veig el passat com una cosa realment acabada. No me n’acuso, no tinc remordiments, ni tampoc luctuacions, ni tampoc m’exalta repassar... tendeixo a oblidar-lo, a oblidar i tirar endavant.

Blay: I continuar escrivint?

MB: Sí.

Blay: «L’estuari» és el punt d’impàs entre el passat i ara?

MB: Crec que «L’estuari» marca la frontera, la frontissa, el punt de marca entre l’ara i l’anterior.

Blay: El fet que «L’estuari» guanyés el premi Sant Joan de novel·la i que tingués una distribució per canals més comercials, li resulta sorprenent després d’una trajectòria per canals minoritaris?

MB: No, no m’ha sorprès. Més o menys ja ho tenia previst, de fet. I si em va motivar escriure «L’estuari» va ser per qüestions econòmiques: necessitava comprar un ordinador. Vaig tenir la capacitat d’escriure per guanyar un premi i comprar-me’l. Un ordinador correcte, que funcionés bé, era l’objectiu suprem que m’havia proposat.

Blay: Volia abandonar definitivament la ploma i el paper?

MB: Un problema que sempre he tingut ha estat de debilitat en escriure massa i vaig trobar la marca d’ordinador fantàstica. Es diu Compaq.

Blay: Jugarà amb les possibilitats que li ofereix l’ordinador?

MB: Jugar no, escriure. En el món has de veure com el que escrius ho pots ampliar, ho pots reduir, ho pots deixar igual...

Blay: Els canvis tecnològics com la mateixa informàtica han influït en la poesia. Però ha arribat a canviar el concepte de poesia?

MB: Per a mi sí. Qualsevol modificació amb l’eina del farciment està molt lligada mentalment. Entre l’instrument i les ones cerebrals, hi ha interacció per tradició.

Blay: El còctel ciència-poesia...

BM: No ciència, sinó pràctica. El que va explicar aquell conferenciant matemàtic, en Roubaud, mata una mica això. És una cosa absolutament banal. Si no hi ha pràctica... en la poesia com a instrument es produeix automàticament un desacord. Per la seva banda, Sebastià Serrano, que és amic meu, no explica la poesia, sinó les relacions matemàtiques. I la poesia és una cosa inexplicable. Si fos explicable ja no seria poesia.


Blay: Està mitificant el fet literari?

MB: No, és una constatació de la realitat. La poesia és utilitzar uns instruments per mitificar. Dir aquesta paraula, mitificar... i haig de dir que el fet que s’hagi rendit un culte a això és un fenomen inexplicable.

Blay: Quan diu poesia diu literatura en general? Per exemple, hi veu diferència de gèneres entre «L’estuari» i la resta de la seva obra?

MB: Hi ha una diferència purament formal, superficial.

Blay: Hi ha fragments molt poètics en aquest llibre i, en canvi, té poemes més prosaics.

MB: Exactament.

Blay: Fins a quin punt el desig d’experimentar i de trobar la veu adequada per a cada text no condueix al desig de provar per provar, com una mena de vici?

MB: Hi ha el perill, però al mateix temps una veu interior fa aturar-te, i notes què estàs fent: te trobes amb una experimentació i arribes aviat al cul de sac, et cansa.

Blay: Aquella conferència que ha esmentat de Jaques Roubaud, explicava el grup de l’Oulipo amb un procés de raonament inesgotable que quedava tan sols com un procés, i perdia la base que l’havia originat. Per exemple, amb l’argumentació que l’única manera de sortir de l’Oulipo és amb el suïcidi. Va sentir aquesta impressió?

MB: És una forma de fer molt francesa, és la cultura francesa. Efectivament és això: raonaments in extremis per tenir alguna cosa al centre. Tot ho lliguen. Però el suïcidi, no sé què dir-te, si et suïcides com a mínim faràs plorar. El suïcidi és també una cosa totalment banal, és una forma de terrorisme. És millor altres formes de terrorisme més lentes, però controlant-les, que siguin sistemàtiques.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris