algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
25°

Una narració de López Crespí ben adequada

Ahir, tres de novembre, vaig anar a la presentació de la darrera novel·la de Miquel López Crespí, en el decurs d’un dels actes que s’han organitzat amb motiu de la Setmana del llibre en català. Molta de gent, per cert, entre la qual, Cecil Buele, Jaume Obrador, Francesc M. Rotger, Aina Gomila, Antoni Vidal Ferrando, Ramon Clop o Josep Capó, entre una bona partida de persones més que hi assistiren. En una altra ocasió ja comentarem més extensament aquesta nova aportació literària de l’autor mallorquí, perquè tot fa pensar que pagarà la pena.  

Ara, però, vull comentar un bocí que ja m’he empassat, avui dissabte, perquè tot d’una m’he posat a llegir la narració —pura gola—  que Miquel López ha titulat «Allò que el vent no s’endugué». Narrada en primera persona —el que hem vist fins ara fa pensar que les lletres tendran també un poc de caràcter autobiogràfic—, el protagonista conta records d’infància, entre els quals l’assistència a una processó de Pasqua en plena postguerra civil espanyola. Escriu López: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada la lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturs». Efectivament, de cop he pensat en els policies que despús-ahir feren befa d’Oriol Junqueras quan, desarmat, era a punt de ser traslladat a la presó, gràcies als partits del 155 que ho han fet possible.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris