algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
23°

Un paso al frente

Durant el franquisme es contava un coverbo sobre Franco. En un discurs davant els representants “por el tercio familiar, sindical i municipal” de Las Cortes Españolas, va dir: hemos estado al borde del precipicio, hoy hemos dado un paso al frente.

Des de l’1 d’octubre Rajoy no deixa de donar  “pasos al frente”.

El dia 1-O, l’estat espanyol es va precipitar en caiguda lliure i pel que s’està veient (aplicació de l’article 155) encara no sembla que hagi tocat fons. Des del meu punt de vista, el descrèdit de les institucions espanyoles des de la corona i el govern, passant pel parlament, poder judicial, tribunals de tota mena (constitucional, suprem, audiència nacional, tribunal de comptes), fiscalia, forces i cossos de seguretat fins els partits polítics, és de tal envergadura que es fa difícil veure com es pot recuperar. El procés català almanco ha tingut una virtut: posar de manifest les insuficiències i mancances del pacte constitucional de 1978 i la necessitat d’un canvi radical.

La política hauria de servir per resoldre problemes i per això és necessari identificar i plantejar bé el problema, analitzar-lo, fer un bon diagnòstic i, finalment, prendre les mesures que corresponguin per aconseguir solucionar-lo. Ja sé que tot i que l’estratègia és molt senzilla la seva aplicació és més difícil sobretot perquè els problemes als quals s’aplica, problemes polítics, són molt complexos. Tot i així, crec que és una bona estratègia. Be idò, el PP a l’hora de resoldre els problemes en comptes d’adaptar-se a aquell esquema ha seguit tres tipus de variants, totes elles errònies i amb el mateix resultat: no resolen res.

Una de les variants és crear problemes on no n’hi ha; una altra és si hi ha un problema ignorar-lo i, finalment, la tercera és reconèixer que n’hi ha però es fa un mal plantejament, un diagnòstic equivocat i s’apliquen mesures que lluny de solucionar-lo, l’agreugen. En cap dels tres casos s’aconsegueix arribar a una solució. Amb Catalunya, el PP i Rajoy han aplicat les tres variants.

Comencem per la primera. El cas més clar de tots és l’anomenat conflicte lingüístic. Des de determinats sectors de fora i dins de Catalunya (PP i Ciudadanos) s’ha volgut identificar la legítima política de normalització lingüística del català amb una política agressiva en contra del castellà amb la finalitat d’eliminar el seu ús. Tothom sap, és de sentit comú, que això no passarà mai ni és desitjable que passi. No es tracta ni d’eliminar ni substituir el castellà pel català, es tracta de revertir un desequilibri històric perquè si no s’hagués fet res el que hauria passat és a l’inrevés, el castellà hagués substituït el català. La   societat catalana viu amb tota normalitat  aquest procés de normalització. Per tant, no hi ha, ni hi haurà cap conflicte lingüístic, ni al carrer, ni als instituts i escoles, ni als centres de salut ni a cap institució, per l’ús del castellà. No hi ha cap guerra de llengües. Bé idò això que hauria de ser una bona notícia, no ho és per tothom. No ho és pel PP i tampoc per Ciudadanos que ha convertit el conflicte lingüístic amb la base del seu discurs. Si hi ha un tema que aixeca passions aquest ho és i és bo magnificar-lo perquè dona vots, dins (suficients) i fora (molts) de Catalunya i tapa les pròpies misèries (corrupció). La conclusió que extreuen aquells partits és clara, si no hi ha problema l’hem de crear.

Moltes vegades he sentit que una de les estratègies de Rajoy per enfrontar-se als problemes és ignorar-los, fer com si no existissin, deixar passar el temps amb la intenció de fer-los desaparèixer o si més no rebaixar la seva intensitat i gravetat. Aquest enfocament també l’ha aplicat al procés sobiranista. Des de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i especialment des del 2012, ja es preveia el que passaria. Què ha fet Rajoy tots aquests anys? Res de res. Degué pensar que el temps desinflaria el globus sobiranista, que no s’atrevirien anar més enllà de les manifestacions de cada setembre i que la cosa aniria a menys. Que cridin, ja es cansaran. Doncs no, han seguit cridant amb més força que mai i fent passes cap a la independència. Els fets han refutat les seves idees. Ha reaccionat al final, tard i malament. Això ens duu a parlar de la tercera variant.

Com que no va saber identificar el problema a temps i analitzar-lo tenint en compte tots els condicionants, no ho va plantejar adequadament i, per tant, tampoc va saber fer el diagnòstic adequat, que és el pas necessari encara que no suficient, per poder prendre les millors decisions, ara s’ha vist obligat a aplicar mesures de forma improvisada, coercitives, repressives, forçades per les circumstàncies que de cap de les maneres resoldran res i amb quasi tota seguretat l’agreujaran. Ha situat el problema en un carreró sense sortida, perquè és una sortida l’aplicació de l’article 155? És una sortida la convocatòria d’eleccions? És una sortida il·legalitzar la CUP, Esquerra Republicana i fins tot el PDeCAT? I tancar Sànchez i Cuixart? A mi em fa la impressió que totes aquestes mesures serviran per ben poca cosa, més bé per res. Bé sí, serviran per donar corda als seus que necessiten veure la força i l’acció de l’estat, amb un únic objectiu: la derrota de l’enemic secessionista. Primer la humiliació i la submissió, i després ja ho veurem.

Per mi no hi ha cap dubte de la responsabilitat de Rajoy i el PP en l’agreujament i pèssim plantejament del problema, però què es pot dir de l’altre bàndol? Des del meu punt de vista, el principal problema del sobiranisme ha estat suposar un suport intern i extern que en realitat no tenien ni tenen. En tindran? El món dona moltes voltes i coses més difícils s’han vist.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris