cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín:
10°

Es diu Espanya

Havia començat a escriure el meu article setmanal el diumenge al matí, quan, en una pausa, agaf el diari i em trob que el periodista Ignasi Aragay ha escrit i publicat exactament el mateix que jo volia escriure. A la seva columna dominical, Aragay explota contra l’estratègia de tergiversació dissenyada des de la capital de l’Estat contra l’ànsia de llibertat d’un poble, manifestada amb la màxima serenitat i respecte absolut als valors  del pacifisme, la tolerància i la democràcia.

El feixisme sempre ha utilitzat les mateixes armes: bàsicament, es tracta d’acusar els altres d’allò que practiquen ells mateixos. Avui, tot el món ha estat testimoni de la sortida al carrer d’una massa incomptable de ciutadanes i ciutadans, amb ordre, pacíficament, respectant totes les normes bàsiques de convivència i civisme, amatent de les instruccions emeses per la organització de la Diada. No m’interessa discutir si van ser un milió o cent mil. El que importa és com van sortir, van manifestar el seu anhel i van tornar a ca seva amb la mateixa actitud amb què havien partit.

A l’avís de l’organització, es va fer un silenci que ens va posar la pell de gallina. Impossible escoltar el vent entre els arbres en una ciutat com Barcelona? Idò sí. I al minut, mamballetes i càntics. Tots plegats, amb el somriure a la cara.

On és la fractura de la societat que pronostiquen – o desitgen - les cassandres cavernàries? On és la violència? On el cop d’estat? Anys enrere, Espanya es va cansar de dir que, sense armes, es podia parlar de tot. On ha quedat aquest argument? O és que només es tractava d’un sofisma oportú en el context basc?

Mentre la pràctica totalitat de la premsa del món civilitzat reclama diàleg, l’Estat espanyol només sap dictar sentències i ordres judicials, amenaces a la ciutadania i als mitjans de comunicació. Mentre s’omplen la boca de frases grandiloqüents apel·lant al respecte a la Llei, a aquesta sacrosanta Constitució que és per sobre de la voluntat de tot un poble, ells són els primers a contravenir-la, escorcollant impremtes i redaccions de diaris, avisant la televisió autonòmica que no poden informar d’allò que passa al seu territori. El seu menyspreu a les seves pròpies lleis és un escàndol que no passa desapercebut a cap observador imparcial, però resulta que els feixistes, els autoritaristes, són els catalans.

Diu Aragay: “Sempre hem estat immaculadament pacífics, cívics i dialogants. Fa temps que vam deixar enrere el nacionalisme identitari per un republicanisme ciutadà on hi càpiga tothom, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Hem sortit al carrer sense trencar ni un plat, milions de persones d’ideologies molt diverses, any rere any, ferms i respectuosos, per demanar sisplau que ens deixeu votar, que deixeu que ens comptem democràticament ... i ni així.”

I mentrestant, el que més em sorprèn és el pobre i esbiaixat discurs de la premsa local de Mallorca. Mentre els mitjans estrangers demanen al Govern de Rajoy que reaccioni, que du massa temps equivocant-se, travelant un cop i mil més amb la mateixa pedra, els principals rotatius locals segueixen fidelment les consignes ministerials, insistint en la deriva violenta del secessionisme, el cop d’estat dels radicals que tenen segrestades les institucions catalanes i la soledat del govern de la Generalitat.

Com pot ser que no se n’adonin que la mateixa violència doctrinal que practica l’Estat espanyol contra un poble que és un exemple de pacifisme i civisme per a tot el món, tard o d’hora acabarà practicant-la contra nosaltres els mallorquins? Som els següents a la llista. Ho he llegit en una piulada: “quan des de Madrid s’utilitzen expressions com “putos catalanes de mierda”, els catalans que volen continuar sent espanyols, es senten al·ludits?” O és que la cosa no va amb ells? Perquè a mi me sembla que sí que hi va. Amb ells i amb tots nosaltres. Un estat que no té escrúpols a actuar contra una part de la seva ciutadania no té cap tipus de legitimitat. Per això, mallorquins i mallorquines, més ens val posar les nostres barbes en remull, perquè, parlem la llengua que parlem i vinguem d’on vinguem, ens cal adonar-nos que tenim un estat que ens vol mal, que cerca la nostra perdició, i aquest estat es diu Espanya.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ja ja ja, fa 2 mesos

¿Cómo se curan los ataques de risa?. Risa dominical, para más señas.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris