cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 19°
31°

La ferida més propera al sol

36239

Albert Camus i René Char l'any 1946 a la regió fancesa de L'Isle-sur-la-Sorge.

10-08-2017 | dBalears

En el món de l’art i la cultura hi ha amistats que marquen època. Avui m’agradaria parlar del meravellós encontre entre dos dels escriptors més importants del segle XX. En concret, em vull referir a la relació entre els grans esperits solars que foren Albert Camus (1913-1960) i René Char (1907-1988). Un, l’assagista i escriptor del migdia; l’altre, el gran poeta provençal de La Resistència. Els dos, lluitadors incansables per la llibertat.

L’editorial francesa Gallimard acaba de publicar, en la seva col·lecció ‘Folio’, la correspondència que tots dos van mantenir entre els anys 1946 a 1959. L’edició, de butxaca, també inclou tot un seguit d’escrits publicats per un i altre al voltant de les seves respectives obres. A França ha tingut repercussió i el gran amfiteatre de la Sorbona ja ha acollit una lectura dramatitzada.   

Sigui com vulgui, l’epistolari ens mostra la fidelitat de dos homes a la terra i a la seva gent. Ens revela la seva inquietud per una condició humana que sempre es debat entre el sofriment i la felicitat; entre la fragilitat, la força i la mesura. També, la profunda preocupació per una Europa devastada per la II Guerra Mundial que necessita un nou renaixement. I, d’on fer brollar les fonts d’aquest «nou inici»? Els dos ho tenen clar, dels rius més antics del millor de la cultura occidental: els presocràtics, Grècia, l’esperit Mediterrani, el mar, la llum del sol, la lluita per un avenir de joia compartida.

De Camus, que dir-ne. Nascut en un barri humil i pobre d’Algèria va esdevenir un dels grans cronistes del segle XX. Detestat per uns, lloat i admirat per d’altres; acceptà la condició de l’absurd per reivindicar la revolta. Crític del nihilisme, de les revolucions fallides i dels totalitarismes de tots els caires, no deixà mai de lluitar en favor dels humiliats.

«Hi ha la bellesa i hi ha els humiliats», aquesta és la nua veritat que (com una ferida solar) desvetlla Camus a L’Estiu i de la qual sempre en va voler «mantenir-se fidel».  Durant el discurs de recepció del Premi Nobel l’any 57 ho deixà ben clar, el destí de la seva generació era evitar que el món s’esfondrés, què la vida fos anihilada per un pensament i una Història inhumanes. El seu compromís contra l’exclusió i en favor d’una vida marcada pels lligams propers, l’art i la saviesa mesurada, foren les divises dels seu pensament superador del nihilisme.

Per part seva, Char fou el gran poeta d’una generació que s’hagué de tacar de sang per defensar els lemes del 1789: llibertat, igualtat i fraternitat. Homenot de gran força física i amb un caràcter dur i profund (no de bades es familiaritzà amb el Marquès de Sade des de ben jove) dominava com ningú l’art de la paraula. Home d’una sensibilitat extraordinària liderà una facció de La Resistència francesa durant l’ocupació alemanya.

Bona part de Furor i misteri, una de les fites cabdals de la poesia del segle XX, fou escrit entre trinxeres. És un cant a la vida enmig de la foscor absoluta. L’escriptura d’ 'El capità Alexandre' (com el coneixien els maquis a qui comandava) no té res de bucòlica, és l’aposta per salvar la civilització d’una condemna aberrant. És un intent d’afirmar la vida per part d’algú que ha vist morir a innocents i que, malauradament, s’ha vist obligat també a donar mort.

Dos amics. Dos escriptors. Dos testimonis d’una era de la què encara en som els hereus. En el fons, dues llums en la foscor. Com diu l’aforisme poètic de Char (escrit en el camp de batalla), «la lucidesa és la ferida més propera al sol».                      

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris