cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 19°
31°

Intromissió de la poesia rabent

Primer de tot hem de manllevar una expressió de Cesare Pavese, «Començam a escriure poesia quan la partida està perduda». Els poetes, per tant, es malfien de la realitat positiva. «Llur obra comença per una gran negació i d’entremig d’aquest pessimisme absolut, sobre les runes de lo actual, entreveuen informulada i amorfa, però segura i esplendent, la realitat futura». Aquesta asseveració la va dir Gabriel Alomar en el decurs d’una conferència titulada El futurisme, que va impartir a l’Ateneu barcelonès l’any 1904.

La poesia és arbitrària perquè proposa un altra delineació, sovint de caràcter simbòlic, i després es pot desdir i reconstruir aquesta interpretació, més enllà, encara, de les formes ortodoxes. Cada poema especula i revisa, disposa de l’emancipació; una suma d’emocions, no una emoció redundant, com ho pot ser la narrativa. La poesia és insubordinada perquè l’autonomia de què gaudeix permet constatar seguit seguit, examinar. Per contra, instal·lats com estam en allò que és quotidià, aviat oblidam.

El professor i poeta Sala-Valldaura, coincideix a dir amb Claude Mauriac que Samuel Beckett, Antonin Artaud, André Breton, Sylvia Plath o Edgar Allan Poe, per posar unes quantes personalitats que anomenen, no han escrit res de nou, simplement ens han recordat allò que sabíem i haguéssim oblidat si ells no ens ho haguessin recordat. Ja està clar que el mèrit que tenen és que ens hi han fet pensar d’una manera —l’aportació del valor literari— meravellosa. Per això ens xoca la seva obra.

El simbolisme va permetre anar més enllà de la verborrea prosaica, va convertir la proclama en literatura. Després, la forma de dir canvia, perd força simbòlica, si hom ho sap fer. La dificultat d’expressar, més esquerpa, abrupta, més poc accessible, demostra una dificultat de dir; una certa prevenció en haver de comunicar res, com si la proposta avantguardista hagués de patir —punt de partida— un exili interior. Expressió del desencant, d’un pessimisme que tanmateix transmet una posició moral digna.

Foix deia que el poeta s’ha d’oposar a la seva època perquè allò que fa creïble l’art és l’audàcia, facultat que proporciona un poc de certesa al lector; confiança, vaja. La intromissió del vers que impugna perquè vol salvar el significat de l’excessiu ordre formal. Aquesta manera de fer, d’escriure la lletra, ja representa la posició moral de l’autor. Proporcionar una mica de veritat, a condició que el lector preservi la capacitat de deixar-se sorprendre perquè no tothom és igual; també trobam gent que diu allò tan popular, «La poesia no és lo meu» o també qui manifesta «Amb la poesia em passa que mai no sé si em prenen el pèl». Davant aquest remugar, és lícita l’amonestació: qui no sap distingir quan li prenen el pèl, té un gran problema.

És bo d’entendre; la poesia genera desfici, contradicció germinal, recel fins i tot entre aquells que aspiren a la independència personal, a la rebel·lió antiburgesa. No és tan bo de fer, quedar al marge de la cultura de masses, de la veritat imposada, camuflada rere l’hàbit de viure. L’objectiu de la paraula poètica és el de mostrar els caires, els perfils esmorrellats que provoca la fricció i, sovint, decantar la part adolorida de les coses. Ara, percebre de què va la cosa, l’esma que hom hi posa, també reconforta. D’aquesta manera, la vida podrà ser més noble; de vegades a preu malaguanyat, escriu el poeta que habita la geografia inhòspita, una atmosfera sòrdida. La descripció que incomoda, la poesia ensofronyada perquè, tal com va escriure Georges Emmanuelle Clancier, precedeix l’edat del seny.

La poesia desadesa la bugada social, tan ufanosa; desbarata el programa previst perquè no escenifica els costums que s’usen i aspira a revelar, en canvi, el desordre, els fragments de la decadència, de la violència, de la irracionalitat, de la bellesa incomuna. El poeta eivissenc, Villangómez, estava convençut que la irrupció del sentiment poètic va separat de la resta de sensacions i que d’aquí prové el que s’ha denominat autonomia del llenguatge poètic. Els joves escriptors del grup denominat Pèl Capell ho expressaren en el seu programa, un manifest que posa que la poesia és «Una lògica que ens fa lliures, si bé no ens pot fer feliços. Les idees que són insuficients, però que ens conforten».

Res que estigui massa allunyat del que ja va escriure sobre els poetes, tal com hem dit, Gabriel Alomar l’any 1904: «El món els anomena desequilibrats perquè han perdut la normalitat infecunda i estàtica dels satisfets. Llur reialme no es troba verament en aquest món. Stuart Mill els anomena els descontents; Spencer els inadaptats. Nietzsche els inactuals. Són hiperestèsics, posseïts, inspirats. Llur obra comença per una gran negació i d’entremig d’aquest pessimisme absolut, sobre les runes de lo actual, entreveuen informulada i amorfa, però segura i esplendent, la realitat futura».

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere, fa devers 7 hores

un articles magnífic¡ convé posar en valor els productes més exquisits, com és la poesia.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris